02 gen 2013 Pessimisme i optimisme

Si avui aneu preguntant als catalans com veuen les coses, us adonareu que els dos veritables partits que articulen el moment que vivim són el del pessimisme i el de l’optimisme. De manera especial, això és visible dins dels ambients catalanistes/sobiranistes, en els quals sembla inevitable que el debat giri de manera obsessiva al voltant de sensacions molt subjectives més que sobre realitats que es puguin objectivar. Arribats a aquesta situació, el diàleg és impracticable i es transforma en un intercanvi de retrets que enterboleix encara més qualsevol intent de diagnosi. El resultat d’aquesta mena de debats públics és devastador.

El pessimista ho veu tot perdut i tendeix a la desconfiança total. L’optimista veu la victòria com un fet inexorable i tendeix a un entusiasme desbordant. Ambdues posicions converteixen el tauler polític en una representació de Els Pastorets, una funció on les forces del cel i de l’infern lluiten de manera aferrissada per guanyar. Uns i altres senten un menyspreu indomable per les posicions contràries. El pessimista viu l’optimisme com una ofensa i l’optimista viu el pessimisme com una conspiració. Els primers qualifiquen els segons d’ingenus i els segons qualifiquen els primers de derrotistes. Ningú no es mou ni un mil·límetre, tot passa per ignorar els arguments de l’altre.

Quan de pes té la psicologia en el desafiament històric que avui aboca la societat catalana a una de les seves hores més crítiques? Enorme. La vivència que el ciutadà té de la política està marcada per una sèrie d’oscil·lacions emocionals que, vinculades als mitjans de comunicació, creen i destrueixen estats d’opinió amb molta rapidesa i facilitat. L’impacte d’aquests climes mediàtics sobre el judici de cada individu és més que considerable i també ho és sobre el comportament electoral. El mite del votant racional forma part d’una idealització de la política que cau força lluny del dia a dia. Constatar que sempre hi ha segments socials que poden votar contra els seus propis interessos és una de les descobertes més interessants de la democràcia, la qual cosa exigeix filar molt prim a l’hora d’assenyalar les prioritats d’una col·lectivitat humana. Però no ens desviem del nostre problema: Pessimistes i optimistes del sobiranisme són, en el fons, electors del 25N que no volen fer la necessària autocrítica i que s’estimen més refugiar-se en la confortabilitat aparent de les sensacions arbitràries.

Segons Gramsci, hi ha “el pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat”, i l’un equilibra l’altre. La raó ens recorda que l’empresa de construir un Estat propi dels catalans té un nivell de dificultat extrema i uns riscos altíssims, mentre que la voluntat ens dicta que mai com avui hem tingut, des de fa segles, una oportunitat tan clara d’esdevenir amos dels nostre futur com a poble. Raó i voluntat són les dues cares d’un projecte de país que ha d’alliberar-se de la superficialitat nociva de les impressions que patim uns o altres. Tenim entre mans un repte tan important que qualsevol frivolitat en aquest sentit és una irresponsable crida al fracàs. Deixem-nos d’excessos irracionals i siguem realistes en l’anàlisi, audaços en l’estratègia, prudents en les formes i molt intel·ligents en cadascuna de les nostres accions. Només així podrem plantejar-nos aquesta guerra amb el rigor i la seriositat amb la qual –sens dubte i malgrat el soroll- se la prenen a sis-cents quilòmetres de distància. Ni pessimistes ni optimistes, senzillament preparats per a fer-ho bé.