Luxe i romanticisme

L’altre dia, el professor Germà Bel, entrevistat per Josep Cuní a 8tv, va definir els trens AVE que uneixen les capitals catalanes (o els que fan el mateix a Toledo o Segòvia) com a “regionals de luxe”. És una descripció molt fina i prové d’un dels principals experts en l’economia de les infraestructures del transport. A més, segons Bel, la dèria de fer servir el ferrocarril per traslladar passatgers a gran distància en l’era de l’avió i les autopistes és “una idea romàntica”. El seu criteri, fonamentat en diversos estudis, és que la gran velocitat ferroviària és rendible quan es fa servir per a les mercaderies i no per a les persones, perquè descongestiona les carreteres i permet operacions logístiques més eficients. Luxe i romanticisme. Ho diu una autoritat en trens, avions, aeroports i ports. Té raó, em sembla. Durant la campanya dels comicis espanyols del 2000, Aznar prometia un AVE a cada província. Ho recordo perfectament, perquè vaig cobrir aquells mítings com a periodista i el tren de gran velocitat sortia sempre i provocava molts aplaudiments. El llavors líder del PP era un romàntic com una casa de pagès, que connectava amb el romanticisme d’unes noves classes mitjanes espanyoles que ja no volien ser tractades com a pobres a qui el PSOE venia a salvar d’un endarreriment històric. En aquells discursos, Aznar animava la bona gent de les Espanyes a fer-se emprenedora i a trencar amb un passat de misèria. Això passava quan semblava que els diners europeus eren un mannà que mai no ens havia de faltar. Per cert, tan romàntic va ser Aznar que va acabar jugant a les grans potències, en una guerra justificada a partir de mentides.

Jo també dec ser un pèl romàntic, perquè trobo còmode i agradable anar, per exemple a Madrid, en AVE. Però el romanticisme se’m passa de cop quan recordo que també sóc usuari del servei de rodalia de Renfe, que tants motius per a la fe ens dóna diàriament. No vull aixafar la guitarra a ningú (i menys als amics de Girona i Figueres que ara disposen del seu AVE), però costa de digerir tant de triomfalisme inaugural a propòsit de la gran velocitat quan la majoria de la gent pateix un servei de rodalia que és molt deficient. Tothom sap que mentre els trens de rodalia del gran Madrid són el resultat d’unes inversions executades amb generosa diligència, aquí anem fent punts per al martirologi, si és que hi ha un cel per als viatgers de línies tan concorregudes com la Sant Vicenç de Calders-Barcelona.

No hi ha inversions i no hi ha voluntat política. El conseller Recoder ha plegat sense resoldre aquest problema. Esperem que el nou conseller Vila tingui present que la situació de Renfe rodalia és un atemptat diari contra tots els que no es poden permetre ni luxes ni romanticismes quan volen anar a treballar o estudiar.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.