ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Can Solà, el temple
4753
post-template-default,single,single-post,postid-4753,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

08 feb 2013 Can Solà, el temple

Avui divendres em prendré la darrera copa al temple civil on he professat, des de jove, la fe en Bacus -el déu del vi- i en l’amistat. Abans que el Carnestoltes arribi a la ciutat, tancarà definitivament les seves portes el Celler de Can Solà, negoci familiar de venda de vins i licors situat en una de les cantonades de la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú, sempre vigilat per l’estàtua de Josep Tomàs Ventosa i Soler, indiano que arribà a ser alcalde de Matanzas, a l’illa de Cuba. Els propietaris de Can Solà, el Josep Colomé -el Pep- i la seva dona, la Paquita, volen jubilar-se, és llei de vida, i els seus fills tenen d’altres professions. Quan vaig saber la seva decisió, només vaig fer una pregunta: i, a partir d’ara, on anirem? Tots tenim paradisos quotidians on fem una treva enmig de la batalla i ara, a mi, m’han ben fotut.

Fa uns dies, glossàvem aquí el tancament de la famosa llibreria Catalònia, a Barcelona, i dèiem que “nosaltres som les nostres botigues”. Can Solà va inaugurar-se el 1967 -justament l’any en què servidor va venir al món- i ha estat, des de llavors, un lloc de referència per a centenars de vilanovins i forasters -estiuejants inclosos- que hi han descobert un espai agradable per fer-se passar la set i comprar les substàncies legals que ens fan la vida una mica menys absurda. Les coses no sorgeixen del no-res. L’elaboració i el comerç del vi ja havien estat activitats de l’àvia i del pare del Pep, a qui coneixien pel sobrenom de l’Onclet, atès que era el masover de la torre de l’Onclet, masia pertanyent a la família del pintor Martí Torrents, de la colla de Joaquim Mir, Enric Cristòfol Ricart i Alexandre de Cabanyes.

Als amics de fora, sempre els he convidat al Celler (els indígenes en diem així, com alguns, antany, es referien al Partit) abans de dinar o de sopar, perquè captessin aquella informació ambiental que està més enllà i més ençà dels mots. Al Celler, els he presentat l’oncle Baixamar i d’altres figures de la tribu. Entre botes i ampolles de vi i cava, durant anys, hem alçat la copa persones de pensament i procedències diverses, cohabitant civilitzadament en una de les àgores més plurals que conec. I, en dates especials, hi hem celebrat aniversaris i projectes, i també hi hem anat a remullar les derrotes per transformar-les, si us plau per força, en alguna ensenyança. Els companys, les dones i els dies -amb permís del poeta- ens han acompanyat en aquest viatge modest per les rajoles del Celler, milions de paraules als culs de milers de gots. I, a vegades, hem vist algun àngel que demanava un vermut.

Una cosa que m’agradava molt del Celler és que no tenia ni taules ni cadires. Només un taulell llarg i magnífic, apte per a tota mena de nàufrags. Calia beure-hi sempre dret, com qui espera la fi del món.

Etiquetes: