Roma, entre secrets i tuits

Roma ha ofert aquests dies l’espectacle fascinant de la comunicació incomunicada, de la informació bloquejada, de la mediació supeditada al secret. Dos mil anys d’experiència en el control del missatge enfrontats a un present accelerat que qüestiona dues capacitats de l’individu, tant si és creient com descregut: l’atenció prolongada i l’abstracció. A les noves generacions els cansa tot el que no sigui fragmentari i els és més fàcil pensar fent servir imatges que mots. Els nostres fills són pantalles vivents.

L’Església, la primera potència mediàtica de la història, ha de fer front a molts desafiaments a la vegada, entre els quals hi ha el d’aprendre a existir en un món d’interaccions comunicatives incessants que ha entronitzat el concepte de transparència i ha transformat qualsevol receptor en potencial emissor. L’entrada de Benet XVI a Twitter només va ser un gest benintencionat per fer veure que l’anterior Papa és també un home del seu temps. S’intueix que el nou líder dels catòlics haurà d’anar molt més enllà, no en tindrà prou amb sumar-se a la moda gràcies als consells d’un assessor oportunista.

Joan Pau II va ser el gran Papa dels viatges i de la televisió, un home d’acció i un actor idoni per al darrer quart del segle XX, el de la caiguda del comunisme, el del final de la guerra freda, el del pronòstic erroni de la fi de la història i el de l’aterratge en la nova complexitat global. Incansable icona mundial, el Papa polonès va anar de la Seca a la Meca i va projectar una Església que jugava a l’atac i enduria les seves posicions davant una societat cada cop més laica, després d’una llarga etapa de diàleg amb la modernitat, sorgida amb el concili Vaticà II. L’arribada de Benet XVI va tornar-nos a evocar l’estampa d’un Papa de despatx, tancat a les estances del Vaticà, llegint, pensant i resant, sense necessitat de significar-se constantment als mitjans, tal com fan –en canvi– els grans polítics d’arreu. Ratzinger no va voler imitar el seu predecessor, al contrari: va replegar-se i va donar més importància a la política premediàtica que a la mediàtica, però no va poder mantenir aquesta actitud fins al final. Els escàndols amb implicació de religiosos catòlics van obligar-lo a baixar a una arena on no se sentia gens còmode, gairebé sempre a la defensiva. Les regles implacables del món contemporani obliguen a donar la cara davant les càmeres i d’això ja no se’n salven ni els papes ni els reis.

Creients molt preparats han escrit coses substancials sobre els reptes comunicatius (i els altres) de l’Església i no seré jo –un simple agnòstic que observa la fe amb respecte– qui doni receptes en aquest terreny tan difícil. Però no em puc estar de consignar el meu interès sobre l’evident col·lisió que s’ha produït aquests dies entre els rituals i protocols tradicionals i les necessitats d’informació d’una audiència planetària. Les rodes de premsa que han fet a Roma –fins que els han deixat– els bisbes dels Estats Units sota la batuta de la monja Mary Ann Walsh són el senyal d’una mutació imparable que depassa la voluntat i els ressorts de la cúria vaticana. En el rerefons, hi ha la superposició de dues velocitats: la d’una comunicació que flueix a cada segon i la d’unes decisions que es prenen a ritme de les èpoques anteriors a la màquina de vapor.

Amb l’amic Francesc Romeu, capellà i periodista de llarg recorregut, hem parlat sovint de les semblances i diferències a l’hora d’informar de governs o partits i de l’Església o els grups religiosos més influents. Avui, un dirigent polític o religiós en una societat democràtica no pot confiarho tot a la propaganda ni al silenci. Sense una gestió realista, coherent i eficient de la informació, tard o d’hora el seu lideratge es veurà desfigurat. És cert que hi ha personatges que fan rodes de premsa que són monòlegs i que es dediquen a girar cua quan veuen un grup de periodistes. Però aquesta mena de figures representen el món que s’enfonsa i que interessa cada cop menys els ciutadans. Tinc l’esperança que ben aviat serà una actitud general de tots els periodistes plantar els polítics que no acceptin preguntes, com van fer recentment els corresponsals a Nova York amb la ministra Mato. El descrèdit de la democràcia prové també de comportaments que no respecten les normes bàsiques de la relació entre electors i elegits, en què la informació veraç ocupa un lloc central.

L’Església catòlica és una màquina de fer política global i la seva influència no s’ha de menysprear, ens agradi o no el missatge que dóna en cada moment. La prova és la gran cobertura periodística d’aquest conclave, que han fet també mitjans poc sospitosos de simpaties clericals. Dit això, el nou papa Francesc ja no podrà seguir el model comunicatiu de Benet XVI ni de Joan Pau II; haurà d’inventar-se un nou paradigma que vagi més enllà del recel i la propaganda, bo i assumint el risc d’introduir horitzontalitat i flexibilitat en una mecànica vertical i rígida. Això, com és evident, obriria la porta a realitzar debats que, fins ara, han estat eludits o apagats per Roma. Costa imaginar que el vincle entre els creients i la jerarquia pugui prescindir, a partir d’ara, de les eines i canals comunicatius que tothom té a l’abast. Restaurar la confiança passaria també per aquesta aposta.

Categories: Articles, Cultura i comunicació
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.