Cimeres i agonies

Com es governa sense diners? Com es governa sense una majoria estable? Com es governa per fer front a una crisi econòmica sense precedents? Com es governa enmig d’un conflicte polític de proporcions històriques? Com es governa mentre creix el descrèdit de la política? Com es governa quan s’ha de parlar clar i, alhora, s’ha d’evitar el derrotisme? Són preguntes que es deu fer sovint el president Mas i que els seus consellers deuen tractar de respondre. Governar la Catalunya d’avui és una empresa tan difícil que s’entén que hi hagi més d’un dirigent encantat de viure aquest moment des de l’oposició. D’altra banda, i si som una mica més sincers que els nostres representants democràtics, hem de concloure que l'autonomia és, avui, un mecanisme paralitzat pel dèficit fiscal i pel deute, que supera els 50.000 milions d'euros. Per acabar d'amanir-ho, el Govern espanyol manté una ofensiva de repesca de competències que obliga cada conselleria a batallar constantment per defensar la seva raó de ser.

La cimera econòmica i social que havia de celebrar-se dissabte i que va ser suspesa per Mas davant els forts desacords entre partits era un intent -proposat pel socialista Pere Navarro- de fixar uns mínims consensos per contrarestar el panorama de malestar. És cert que la seva suspensió és un fracàs del Govern i l'oposició, la qual cosa intensifica la mala imatge dels polítics i ajorna la presa de decisions. El tacticisme intoxica la responsabilitat. Amb tot, no em sembla que organitzar cimeres sigui sempre la millor via per desencallar el diàleg, a vegades pot resultar contraproduent perquè genera unes expectatives que, després, no es tradueixen en res. En aquest sentit, vaig expressar les meves reserves davant la recent cimera institucional sobre corrupció, una iniciativa plena de bones intencions però inadequada quan el tipus de gestos que s'exigeixen són d'una altra mena: més resolutius. Si les cimeres són, sobretot, una col·lecció de fotografies i una llista de propòsits, l'acció de governar es veu desfigurada per un excés de representació sense efectes sobre la vida dels administrats.

Sembla que -ho explicava ahir Jordi Barbeta- el Govern buscarà acords de gestió amb els ministeris i dialogarà directament amb els sectors socials que pateixen més la situació, a la vegada que farà pedagogia de l'asfíxia financera del país. Sobre el paper és una agenda plausible. Però, si baixem a l'arena, aquesta triangulació és una missió impossible. No hi ha marge. Perquè hi ha molts actors que es dediquen només a una cosa: intentar enfonsar a tota costa la presidència i el lideratge de Mas. Els uns perquè pensen que així s'acabarà "el problema catalán" i els altres perquè tenen visions. Val a dir que, massa vegades, aquesta tasca destructiva compta amb involuntàries i notables ajudes des de CiU i el Govern.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.