Diàleg, ves per on

Sobre la veritable naturalesa del suposat diàleg Madrid-Barcelona, el company Toni Batllori és qui, en aquestes pàgines, ha fet les anàlisis més exactes i brillants. Poc hi puc afegir jo als seus Ninots, que tenen la virtut higiènica de reconciliar-nos amb la veritat de l’esdeveniment. En tot cas, només vull recordar que la política, en darrera instància, són els fets. El polític parla per argumentar allò que fa o deixa de fer, però són les decisions les que acrediten els mots i no pas a l’inrevés. Malgrat aquesta evidència elemental, atribuïm a certes paraules una dimensió màgica, per exemple al terme “diàleg”. Hi ha qui creu que pel sol fet de dir-la, les coses ja són d’una altra manera. Això funciona si no es fa l’exercici senzill de comparar el discurs amb les accions.
Quantes lleis ha impulsat el Govern Rajoy contra les competències pròpies de la Generalitat? Quants incompliments econòmics acumula el Govern Rajoy amb Catalunya? Quantes inversions compromeses ha deixat de fer el Govern Rajoy que afecten el dia a dia dels catalans? Quants esforços ha desplegat la delegada del Govern Rajoy per fer que el diàleg fructifiqui? Són preguntes que s’haurien de respondre en el minut zero del diàleg, si no és que hom vol semblar desmemoriat o idiota. De totes maneres, jo sóc un home d’ordre i, per tant, faig veure que aquestes qüestions no existeixen i em poso a celebrar la possibilitat de diàleg. Però llavors, com que porto una pila d’anys anys observant la política, he de consignar que el diàleg més eficaç és el que es fa sense anunciar-se a so de bombo i platerets, mentre l’altre acostuma a ser com un entrepà amb més pa que formatge. Com que tinc una mica de memòria, afegeixo que Jordi Pujol obtenia les grans coses de Madrid quan tot es feia discretament, ben lluny dels focus.
Si algú m’està escanyant i jo tinc el rostre completament morat per la manca d’aire és una gran notícia que em digui que potser vol parlar amb mi i que potser traurà les seves mans del meu coll. Aquesta és l’actitud magnànima de Montoro amb el conseller Mas-Colell, ni més ni menys. Ofegar del tot Catalunya no és gaire intel·ligent per als interessos d’Espanya, ho sap fins i tot un alumne de primària. Dialoguem, dialoguem, au vinga. Sobre què? Aquí tot és més confús: el Govern ha de parlar de tresoreria i de com evitar el col·lapse de l’autonomia mentre el Govern espanyol vol que la conversa impliqui una renúncia explícita al procés sobiranista. La vicepresidenta Santamaría no enganya: no es dialogarà sobre coses que van contra la llei. I qui diu què va contra la llei? El PP. Per sort, hi ha l’optimisme de Duran Lleida, quasi tan bonic com el del conseller Santi Vila: “El diàleg -escriu el líder d’Unió- no s’ha de presentar mai com a antagònic a la consulta, fins i tot podria arribar a facilitar-la”. Ara ja estic més tranquil.
Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.