Els valors progressistes

Els socialistes catalans celebraran primàries per triar el futur candidat del partit a la presidència de la Generalitat. Bravo. És un pas notable en la línia d’obrir-se més a la gent, tant de bo sigui imitat per d’altres forces. Amb tot, no ens emocionem abans d’hora: les primàries tenen sentit en cultures polítiques on la democràcia és més horitzontal, allí on els votants pesen més que els militants i els aparells. L’exemple més clar d’això és la política nord-americana, que permet una participació molt amplia i activa des de baix, potenciada avui per un ús intel·ligent de les xarxes socials, com va palesar la primera i rupturista campanya de Barack Obama. A Europa, tot és massa orgànic i encotillat.

Però siguem positius. El PSC ho intenta i cal aplaudir-ho. No fan com els poscomunistes, que organitzen primàries amb un sol candidat i tenen la barra de vendre-ho com una gran cosa. El PSC sembla que vol ser més creïble. Entre els requisits per poder votar en aquestes primàries, l’esborrany de reglament estableix que podran fer-ho tots els ciutadans –militants o no- majors de setze anys que facin una aportació econòmica d’un mínim d’un euro i que firmin una declaració de fidelitat als “valors progressistes”. M’he quedat enganxat en aquest punt. Fidelitat als valors progressistes? Què vol dir això? Hi haurà un llistat de tots aquests valors o es deixaran enunciats de manera genèrica? La qüestió ha despertat el meu interès, perquè no resulta tan senzilla com sembla o com s’imaginen els benintencionats pares d’aquesta normativa.

Obrim el focus de la reflexió més enllà del PSC, si us plau. Què vol dir ser progressista ara i aquí? Què deu voler dir ser progressista segons els paràmetres dels dirigents del carrer Nicaragua? Com que el ciutadà que tinc més a la vora sóc jo mateix, posaré exemples de la meva particular manera de pensar. A veure: jo estic a favor d’un ús responsable de l’energia nuclear i, a la vegada, estic a favor que les persones homosexuals es puguin casar i adoptar criatures. Sóc progressista o no? Continuem: jo estic a favor d’una sanitat i d’una educació públiques de qualitat i, a la vegada, estic a favor de la llibertat d’horaris comercials a les grans ciutats. Sóc progressista o no? Vaig més enllà: jo estic a favor d’un suport important dels pressupostos públics a la ciència d’avantguarda però, alhora, estic en contra de subvencionar directament algú perquè escrigui una novel.la o pinti un quadre. Sóc progressista o no? Ho remato: jo estic a favor de les llistes obertes i de la limitació temporal de mandats però, a la vegada, no penso que una assemblea de carrer tingui més legitimitat que els diputats d’un Parlament democràtic. Sóc progressista o no? I una propina: jo penso que Berlusconi és una desferra antidemocràtica i penso exactament el mateix del difunt Chávez. Sóc progressista o no? Podria prendre part jo en les primàries del PSC amb aquestes idees?

He deixat fora de les anteriors preguntes una qüestió que els socialistes catalans no han acabat de resoldre, tot i que darrerament han assumit “el dret a decidir”, sempre i quan es concreti “dins de la legalitat espanyola”. És progressista impedir votar els ciutadans de Catalunya sobre el seu futur si el Govern espanyol no ofereix sortides a la celebració d’un referèndum? Jo penso que no és progressista ni democràtic i, en canvi, Pere Navarro (i els seus acòlits) pensa el contrari. Quin és el progressisme bo, el seu o el meu? Qui diu quina és la llista correcta de valors progressistes? Qui et dóna el carnet de perfecte progressista? Tanta trampa per a tan poca truita!

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.