Estafats sense estafadors

Mirem molt cap a Xipre i potser hauríem de mirar més cap a Mataró. El malson del producte bancari conegut com emissions preferents és una prova per a la democràcia espanyola. No ho dic de manera solemne ni dramàtica, em limito a aixecar acta d’una evidència. Aquesta democràcia que va sorgir d’un pacte de febleses sota la vigilància dels militars té ara l’oportunitat de tractar els seus ciutadans com a tals en comptes d’abandonarlos miserablement.

El ciutadà espera l’empara –en teoria– d’un Estat de dret que l’ha de protegir i ha d’administrar justícia. Si això no passa, l’abús, l’arbitrarietat i el delicte acaben imposant-se i qualsevol víctima esdevé llavors invisible. Arribats a aquest punt, l’Estat de dret que paguem entre tots esdevindria un artefacte inoperant i el ciutadà se sentiria legitimat per incomplir qualsevol llei. Les societats on aquestes coses són habituals s’articulen a partir de les màfies, la violència i la corrupció estructural.

Els governants i legisladors espanyols han de triar ara si reforcen l’Estat de dret o si abonen que tot és un decorat de plastilina i cartró. Les persones que van adquirir preferents sense saber el risc que corrien són allò que tècnicament s’anomena estafats. L’estafa és un delicte. Si jo vaig al supermercat i compro una ampolla de llet, espero trobar-hi llet a dins. En cas que hi trobi aigua, m’hauran estafat. En cas que hi trobi lleixiu, m’hauran estafat i, a més, hauran posat en perill la meva salut. Hi ha qui sosté que era una obligació dels tenidors de preferents llegir-se tota la lletra petita del contracte abans de signar-lo i que, per tant, la seva ignorància sobre el producte no és fruit d’una mala pràctica bancària sinó d’una irresponsabilitat individual. Després de parlar amb diversos afectats –sobretot persones grans– he de concloure que l’argument anterior no em convenç. Torno a la metàfora del supermercat: si jo estic a la zona de làctics, allò que espero trobar és llet o iogurts, no pas aigua ni lleixiu. El costum i la lògica em fan pensar d’aquesta manera. Centenars de decisions es basen en aquesta inèrcia, altrament el món no podria funcionar. El malentès que associava les preferents a un dipòsit amb rendibilitat fixa no va néixer en la ment del client, va ser originat pel consell que oferia l’empleat bancari. Costum i lògica, vet-ho aquí. Qui va posar –amb inconsciència o mala fe– les ampolles de llet al costat de les ampolles de lleixiu no van ser els consumidors, això està clar.

El costum i la lògica en la meva actitud com a consumidor al supermercat o a la caixa d’estalvis (o banc) de torn es fonamenten en la confiança. Ni més ni menys. La confiança fa que no em fixi mai en la data de caducitat de les ampolles de llet, perquè no em passa pel cap que em venguin una partida a punt de caducar. La confiança va fer que milers de persones pensessin que les preferents eren un producte més per treure una bona rendibilitat dels estalvis. La confiança donava seguretat. El comerç –també el del diner– es basa en aquest vincle tan antic i tan delicat alhora. Perquè aquest equilibri no es trenqui cal considerar que la veritat no és un assumpte abstracte sinó una dimensió concreta de l’existència. La veritat del botiguer i la del banquer no té res de metafísic: les coses són o no són. Això és o no és llet? Això és o no és un dipòsit amb rendibilitat fixa?

Si hi ha estafats és que també hi ha estafadors. En què va consistir aquesta estafa? A amagar (emmascarar, desfigurar, distorsionar) la veritat de les emissions preferents. Estem tan acostumats al fet que certs polítics hagin convertit la veritat en unes farinetes sense gust que no ens adonem de la magnitud del frau que ha tingut lloc davant del nostres nassos durant aquests anys. L’altre dia vaig veure per televisió una senyora de Mataró –antiga clienta de Caixa d’Estalvis Laietana i ara captiva de Bankia– que anava repetint amb posat d’estupor: “Jo no sabia res”. Els clients de la banca nacionalitzada seran els tenidors de preferents més mal parats. Els de Catalunya Caixa perdran el 61% i els de Bankia gairebé el 100%. El drama que això suposa per a milers de famílies és una gran vergonya de l’Espanya democràtica.

El decret llei del Govern espanyol de protecció als titulars minoristes de preferents i deute subordinat crea una comissió que dirà quins són els criteris per accedir als arbitratges, però no queda gens clar com recuperaran els diners els afectats. Tot i la duresa del quadre, sembla que hi ha qui vol fer broma amb el patiment dels estafats. Sabeu qui presidirà aquesta comissió? La presidenta de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), l’òrgan de l’Estat que precisament va fallar en permetre la comercialització inadequada de les preferents. A més, el vicepresident de l’esmentada comissió serà l’actual sotsgovernador del Banc d’Espanya, que abans havia estat a la CNMV. Quina confiança poden tenir en l’Estat de dret els estafats quan la sortida al seu problema serà gestionada per aquells que van exhibir una incompetència letal?

Anirà algú a la presó per l’estafa de les preferents? Hi anirà algú dels que van donar les ordres de col·locar aquest producte sense explicar tota la veritat? Hi anirà algú dels que havien de vigilar que les coses es fessin bé?

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.