08 abr 2013 Vella i nova Espanya
L’anomenat cas Nóos o cas Urdangarin ha aconseguit fer visible per a tothom la lluita entre la vella i la nova Espanya. M’explico: la vella Espanya és formada pels sectors dirigents de Madrid i províncies que no han entès que el canvi generacional, cultural, econòmic i tecnològic dels darrers vint anys desborda les premisses sobre les quals va fer-se la transició. En canvi, la nova Espanya està representada per aquells ambients que -entre les elits i la ciutadania més informada- constaten que una societat democràtica del segle XXI té la necessitat de reconfigurar els seus equilibris de poder, per continuar sent un sistema que representi, de debò, la voluntat popular.
Aquesta batalla entre la vella i la nova Espanya té un terreny de joc especialment delicat: l’esfera judicial, el tercer poder de l’Estat. No és casualitat. Per dos motius: perquè en aquest àmbit no es va fer -quan tocava- una reforma a consciència des de dalt (extrem que sí va aplicar-se a les forces armades després del 23 de febrer de 1981) i perquè jutges i fiscals són els que ocupen la cabina de control de l’Estat de dret. El xoc d’interessos entre les elits que aspiraven a viure en un món immutable i els sectors més dinàmics dels poders polític i econòmic té per escenari l’arena judicial, mentre la ciutadania contempla l’espectacle amb estupor i fatiga.
Fins l’any 1975, aquesta dialèctica entre noves i velles Espanyes acabava sempre en guerres civils, pronunciamientos i cops d’Estat. Ara no, afortunadament. Sobre aquest esquema, té lloc un altre conflicte: el xoc d’interessos i valors entre una part important de la societat catalana i els poders de l’Estat espanyol, que és una versió postmoderna de la lluita de classes i que no busca la revolució social sinó la regeneració cívica i institucional, objectiu que també té una part de la societat espanyola que avui pot trobar-se més o menys lluny del PP i del PSOE. La transformació del catalanisme en sobiranisme és -en darrera instància- un producte del fracàs històric del regeneracionisme espanyol. El pas del regionalisme al catalanisme polític va venir alimentat, a principis del segle XX, pel mateix motiu.
La vella Espanya, que avui té moltes avaries, va entendre ben aviat que l’autonomisme encunyat el 1978 consistia en dues coses: deixar que les elits catalanes i basques gestionessin un espai d’influència limitat i crear un nou caciquisme bipartidista a les regions que mai havien demanat cap autonomia. La sentència del TC sobre l’Estatut i la manca d’un finançament just per a Catalunya han trencat l’invent forjat amb la transició. I la crisi ha intensificat l’obsolescència del model. Davant d’aquest marc de crisi estructural, la nova Espanya ha tendit a fer-se el boig o s’ha apuntat a les tesis de la vella Espanya. Avui, alguns s’adonen del greu error.