El CNI i el català

En cas que existeixi alguna cosa semblant a un pla del Centre Nacional d’Intel·ligència per frenar el procés sobiranista a Catalunya, el seu màxim responsable potser va presentar la dimissió ahir mateix, un cop va llegir la nova interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística. Les polèmiques sobre la llengua -això ho pot saber fins i tot un becari del CNI- no fan altra cosa que reforçar el camp d’opinió catalanista, i més quan el que planteja el TSJC és un extrem tan absurd com que una classe sencera s’hagi de fer en castellà si la família d’un alumne així ho demana. Un cop escoltat el ministre de Cultura sobre el cas, també és evident que Wert no ajuda gaire a frenar el sentiment secessionista que ha anat creixent entre amplis sectors; potser és que no li han fet arribar les estratègies del CNI o ell es considera molt més intel·ligent que tots els professionals de la intel·ligència de l’Estat.

El Govern de Catalunya viu una situació financera molt greu i tots els catalans som víctimes d’un marc fiscal que la majoria considerem injust i lesiu. Aquesta realitat ha convertit molts ciutadans en sobiranistes durant els darrers temps, però ningú no hauria d’equivocar-se en el diagnòstic: la base del vell i del nou catalanisme no és exclusivament ni principalment econòmica, és d’una altra mena, diguem-ne moral. Té a veure amb la constatació (dolorosa i repetida) que l’exercici de la catalanitat va lligat de manera estructural a la consideració d’espanyol de segona categoria. En aquest sentit, el catalanoparlant (sigui poc, molt o gens catalanista) és l’exemple millor de l’anomalia. No descobrirem ara el Mediterrani: el català, tot i ser una llengua oficialment d’Espanya, és una llengua tractada marginalment i maltractada per l’administració central. El Govern de la Generalitat ha intentat corregir això, però el setge oficial -per la via executiva, legislativa i judicial- és constant i va acompanyat de periòdiques ofensives mediàtiques. El que passa amb la llengua a València i les Balears és encara més greu, perquè allí l’administració autonòmica actua com a principal agent de la destrucció d’una cultura.

La interlocutòria del TSJC sobre la immersió ens recorda que el sobiranisme és, abans que res, una causa moral, perquè -com remarca sovint Salvador Cardús- prové de diverses humiliacions. La darrera i més forta humiliació va ser la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Si jo fos el director del CNI, em preguntaria què cal fer per destruir una causa moral. I la resposta seria molt senzilla: intentar desmoralitzar la gent mobilitzada, fins que pensin que tots els esforços són en va i es quedin a casa. Però, gràcies a Wert i al TSJC, tornem a tenir molt clar tot el que ens hi juguem en aquesta llarga partida.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.