Nosaltres, els nazis

María Dolores de Cospedal, número dos del partit que avui governa Espanya, ha dit que els escraches són “nazisme pur”. He escrit en aquest diari en contra dels escraches com a mètode de pressió en democràcia i amb independència de la causa que promoguin els que practiquen aquestes protestes. Ara, dir, com ha fet la secretària general del PP, que les accions de la PAH són nazisme és una aberració intel·lectual i una desfiguració política, tan insostenible com intentar vincular Ada Colau amb ETA. La qualificació expressada per Cospedal no em sorprèn. Avui els ha tocat als activistes contra els desnonaments, fa molt temps que els catalanistes (sobiranistes o no) són titllats de “nazis” per polítics i periodistes de la dreta i l’esquerra més centralistes. Presentar el catalanisme com a nazisme ja és una rutina, que serveix tant per embrutar un club de futbol com per criminalitzar les polítiques d’un determinat conseller.

Seria fàcil, a la llum de les paraules recents, pensar que aquesta fixació és una dèria exclusiva de la dreta més reaccionària. Però no és així. Suposats progressistes espanyols també treuen aquesta i d’altres paraules del calaix quan no volen ni poden donar arguments més sòlids. Fa pocs dies, he llegit que algú associava sense cap vergonya la normalització lingüística del català als talibans, al feixisme i al nacionalcatolicisme. Insuperable. De jove, hagués sentit ràbia davant l’autor d’aquesta mena d’ocurrències, ara sento pena, m’he fet gran i la compassió em domina. És la pena que produeix el trist espectacle del ressentit professional vomitant sobre la realitat, tot per estalviar-se un metge que li tracti els traumes.

Com s’ha pogut retorçar tant la veritat a Espanya perquè gent de dreta i d’esquerra faci servir habitualment (o toleri que altres ho facin) els termes nazi i feixista per referir-se a una opció democràtica com és el catalanisme en totes les seves formulacions? Fa pocs dies, es commemorava el 75è aniversari de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera a mans de l’exèrcit colpista de Franco. Aquest polític lleial a la Segona República, que va haver de fugir de Catalunya per la seva condició de catòlic amenaçat per la FAI, va ser executat finalment pel bàndol rebel, per la seva condició de catalanista. A Espanya, com acrediten els documents històrics, els amics dels nazis van ser els que van assassinar Carrasco i Formiguera, no pas ell ni els que formen part de la gran tradició catalanista, dins la qual es barregen els corrents conservadors i republicans fins al dia d’avui. Dir del nacionalisme català que és com el nazisme o el feixisme és, a més d’una greu falsedat, un intent de convertir en botxí un moviment víctima de la dictadura i vinculat al combat per la democràcia. Encara que Francesc Cambó -això també és rigorosament cert- fes costat a Franco.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.