Les dutxes d’Arias Cañete

Dutxar-se amb aigua freda és la solució per estalviar en temps de crisi. Ho ha dit el ministre d’Agricultura espanyol, que ja va donar mostres de la seva saviesa i originalitat quan ocupava el mateix càrrec en un govern d’Aznar i va afirmar que el Pla Hidrològic Nacional es faria “per collons”. Com és que no se’ns havia acudit, això, a nosaltres? De fet, la línia que suggereix l’especialista en bèsties i conreus del Gabinet Rajoy convida a passar de la vida austera a la vida espartana, inspirada en valors de caserna. Tot lliga, no hi ha casualitats. Fa pocs dies, la FAES -laboratori d’idees de la dreta oficial espanyola- va recomanar a Rajoy que jugui més a l’ofensiva i marqui paquet, no fos cas que el carrer quedi en mans exclusives de desnonats, aturats, afectats per les preferents, sobiranistes catalans i altres espècies perilloses.

Les dutxes fredes són tot un programa polític. Després deu venir, suposo, el ranxo com a dieta diària. A partir d’aquí, s’admeten tota mena de pràctiques espartanes que facilitin l’estalvi general de la població, com ara sopar (poc) sota la llum de les espelmes, passar el temps lliure jugant al parxís o mirant la gent des del balcó, i anar a la feina sempre a peu o en bicicleta. La branca més fonamentalista de l’ecologisme donaria la raó el ministre Arias Cañete, que bé sabem que els extrems es toquen.

Però anar cap enrere -ja ho deia Joan Fuster parlant de la bicicleta dels verds- no soluciona mai els problemes del present. Les molèsties del progrés no desapareixen fent veure que tornem al segle XV. No discutirem les virtuts de les dutxes fredes (tot i que a Catalunya ens va més la dutxa escocesa, versió líquida de la puta i la Ramoneta), però d’aquesta crisi no en sortirem amb ocurrències. L’ecologisme entusiasta del ministre popular (fins i tot proposa reciclar l’aigua emprada per dutxar-se) sembla que es prengui a conya les dificultats de la gent i això emprenya. Sobretot perquè prové del partit que ha promogut, a molts territoris d’Espanya, un model residencial i turístic basat en un ús poc responsable dels recursos naturals. Els amics valencians podrien explicar molt bé aquesta manera de fer, molt criticada per les institucions europees.

Arias Cañete ha confessat que ell malbaratava l’aigua de manera inconscient fins que va ser nomenat ministre, la qual cosa indica que els càrrecs també poden contribuir al progrés higiènic i moral d’un determinat individu. Celebrem-ho. És com si algú expliqués que, mercès a ocupar el Ministeri de Cultura, havia començat a llegir quan mai abans no ho havia fet, o com si algú hagués deixat de defraudar Hisenda a partir del moment en què l’haguessin designat responsable d’aquesta cartera. És bo saber que els ministeris, a Espanya, fan aquesta gran tasca d’integració social.

Categories: Articles, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.