Els bons negocis

L’any 1960, molt poca gent lluitava contra la dictadura. Ho feien, gairebé en solitari, els comunistes. A Catalunya, una excepció va ser el jove metge Jordi Pujol i Soley, membre d’una classe social i d’uns entorns que afavorien la docilitat indiferent vers el règim. Per tot això, quan Pujol va ser detingut, torturat, jutjat i empresonat per denunciar el tirà, el fet va constituir una sorpresa. Per què es complicava la vida algú que gaudia d’una bona posició? Ho explica molt bé el periodista Enric Canals al llibre Pujol Catalunya. El consell de guerra a Jordi Pujol, obra de lectura indispensable que ha obtingut el Premi Godó de Periodisme d’Investigació i que té també una versió televisiva que veurem aviat a TV3.

Un dels documents que Canals aporta és un full clandestí que Pujol va escriure abans de la seva detenció i que anava "dirigit a la burgesia catalana" i portava un títol eloqüent: "N'estan segurs de que és un bon negoci?". És un text que il·lumina el present de manera poderosa, salvant totes les distàncies que calgui. Pujol forma part de la petita burgesia però, a causa de la seva politització, és capaç d'analitzar amb perspectiva el paper de les elits dirigents d'una manera lúcida: "Cada cop, però, es farà més evident -escriu el jove Pujol- que, per al règim, Catalunya, econòmicament, és un país a explotar. Cada cop quedarem tots, també els industrials i els grans capitalistes, més a mercè del que a Madrid decideixin uns quants homes que estan al servei d'una política que ens és hostil. Avui els nostres industrials, fins i tot els més grans, tenen un poder d'influència nul. Algun podrà resoldre problemes seus particulars, per amistat o per corrupció. Però els problemes de tots, els problemes de fons de la vida econòmica i industrial de Catalunya, ni s'han resolt ni es resoldran". Aquest paper va ser enviat a dues o tres mil persones, però, segons Pujol, "no va tenir cap transcendència". A partir de 1980, Pujol va tractar com a president tots aquells que s'havien fet demòcrates el 21 de novembre del 75.

Un dels èxits del règim va ser inocular una idea que, ajudada per la por, fabricava conformisme: Franco i el seu muntatge durarien sempre. Per què aixecar-se contra allò que era etern? Pujol no va acceptar aquest fatalisme i, amb això, va donar una lliçó política i moral a la seva classe i al país: viure sota lleis injustes ens denigra. Per això advertia severament als que llavors formaven l'empresariat català: "En canvi, totes les complaences i les febleses amb el règim enemic, tots els abandons (abandó de la llengua, aprovincianament i resignació en tots els ordres, cessió dels nostres drets a influir políticament i econòmicament...) tot això portarà no sols a la desaparició de Catalunya com a poble, sinó també a l'afebliment gradual de la seva economia". A vegades, el passat no acaba de passar.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.