Les ganes d’un miracle

L’escriptor Melcior Comes els anomena “els entabanadors”. Ell és molt compassiu i elegant quan els descriu, però els podríem aplicar adjectius menys amables. Són una subespècie més de populistes, disposats a lluitar per un tros de pastís electoral. La crisi dóna ales als populistes, que sempre simplifiquen la complexitat dels problemes perquè el ciutadà piqui. Hi ha populistes de dretes, populistes d’esquerres i, més enllà, també hi ha populistes esotèrics. A Catalunya, els populistes esotèrics acostumen a tenir un públic, petit però fidel i actiu.

A cavall del procés sobiranista i el malestar social, alguns personatges d’aquesta corda han pensat que havia arribat el seu moment dolç i, amb l’ajut d’algun programa de la televisió pública, han fet el salt al mercat. Aquests firaires de la desafecció democràtica no ofereixen res de nou, només ferralla més o menys reciclada. Com remarca Comes, “aquestes idees -formulades en la seva literarietat més absoluta- ja tenen representació parlamentària, ja han estat debatudes, ja han format part de programes electorals de partits polítics que fet i fet no arriben a sumar un terç del vot legítim. Quina sorpresa! Cada quinze dies ens tornen a vendre, empaquetat de nou, el mateix producte ideològic”. És exacte. El populisme esotèric no fa altra cosa que reeditar dogmes tronats i prometre paradisos de tot a cent, manta vegades fracassats o transformats en malsons. En aquesta empresa tan equívoca, s’hi poden trobar figures molt peculiars, fins i tot algun periodista que –disfressat de guru- ha ensumat el negoci de la indignació exprés.

Tot els populismes fan angúnia, però el populisme esotèric em sembla el més pervers, perquè es presenta com la política de la virtut suprema, la puresa extrema i la coherència indiscutible. Amb una retòrica que vol ser íntima i solemne a la vegada (pròpia dels cursets d’autoajuda), aquests venedors de saldos prometen la salvació col·lectiva a canvi d’abraçar una fe compacta que té solució per a tot. Òbviament, aquesta doctrina consisteix en un programa de màxims que s’ha d’aplicar de dalt a baix, sense cap mena de negociació amb aquells que no pensen el mateix. Qualsevol transacció que deixi en segon terme els principis defensats és considerada una traïció, una deserció i una corrupció. El populista esotèric està tan segur de la seva veritat que on els altres hi veuen un fanàtic ell hi veu un incansable portador de la bona nova.

Les disfuncions i tripijocs dels partits del sistema obren les portes als discursos populistes arreu d’Europa. A Catalunya, sotmesos a una doble pressió generada per la crisi i l’aposta sobiranista, les oscil·lacions emocionals de la gent són tan abruptes que el pessimisme catastrofista i l’optimisme bucòlic es van alternant de manera fatigant. En aquest clima, l’home del carrer vol certeses, vol creure. No hi ha res més difícil de suportar que una etapa llarga d’horitzons incerts. I, per això, els que prometen la política-miracle poden aspirar a tenir una certa audiència. La ganes d’un miracle que ens faci sortir de cop de la tempesta és un sentiment legítim de la bona gent, però cal anar alerta. En política, mai no hi ha miracles. La política, sobretot la que pretén grans transformacions, és una pugna diària i prosaica amb la realitat, un exercici on el realisme i l’audàcia han de combinar-se de manera molt afinada per aconseguir algun petit èxit. Els promotors més destacats del populisme esotèric saben perfectament aquestes coses: per això munten plataformes i, a la vegada, asseguren que ells no es presentaran a les eleccions. No fos cas que –de retruc- calgués assumir alguna responsabilitat de gestió i, llavors, la puresa esdevingués paràlisi.

A d’altres, que no es tenen per populistes, també els passa.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.