Cal escoltar Napolitano

Als seus 87 anys, encarna la dignitat, el coratge i el seny de la millor política italiana i també de la millor política europea. Giorgio Napolitano, escollit per segon cop president de la República enmig d’una paràlisi institucional de les que fan època, representa la responsabilitat enmig de la frivolitat, la generositat enmig de l’egoisme, l’interès general enmig de la lluita d’interessos particulars i la mirada llarga enmig de la miopia tacticista. És d’aquells casos en què un gran estadista s’enfronta, sembla que gairebé en solitari, a diversos elements entestats a portar el carro pel pedregar. El cap d’Estat italià compensa amb el seu gest i la seva autoritat moral el desgavell d’unes elits dirigents que no se’n surten a l’hora de trobar una sortida plausible. El seu discurs del dilluns davant del Parlament, després de jurar el càrrec, és una peça de lectura obligada.

Potser perquè prové del sector més heterodox, obert i antidogmàtic del comunisme italià, Napolitano sap que la política que transforma de debò és la que accepta els reptes sense confondre el lloc dels principis i el lloc dels objectius. Avui en dia, la crisi dels partits tradicionals europeus és tan aguda que aquesta confusió va guanyant terreny d’una manera espectacular i desfigura les expectatives dels ciutadans sobre el sistema democràtic. El populisme de Beppe Grillo -basat en l’esmena a la totalitat i al·lèrgic a qualsevol compromís- troba en l’exaltació dels principis purs el seu èxit electoral, però comença a mostrar el seu veritable caràcter en la mesura que -un cop celebrades les eleccions- es nega taxativament a negociar o dialogar amb d’altres opcions.

Aquest populisme -amb alguns imitadors a Catalunya- parteix d’una creença: només nosaltres som el poble autèntic i només nosaltres som la veritat de debò, mentre no guanyem per majoria (o fem la revolució) només ens interessa l’agitació. A la vegada, aquest populisme sosté que tota regeneració que no passi pels seus esquemes és una traïció, una farsa i un engany a l’electorat. El fenomen que a Itàlia ha aconseguit el 25 % dels vots es relaciona amb aquell tipus de política antipolítica que Bernard Crick denomina “política estudiantil” i que acostumava a ser testimonial. Ho hem de dir en passat, perquè l’emergència dels grillini defineix un nou escenari on aquesta mena d’opcions testimonials esdevenen el refugi del ciutadà desencisat i poden condicionar el tauler de joc. “La seva actitud respecte de l’acord polític -escriu el politòleg anglès- és com la de la tímida donzella del conte respecte al matrimoni; es debaten entre pors massa profundes i esperances massa grans”. Exacte, per això no volen prendre decisions i menys quan cal triar entre allò dolent i allò pitjor. Crick ens recorda que “l’home que aborda qualsevol problema com una qüestió de principi no pot sentir-se a gust en política”, i afegeix que no s’han de confondre “els ideals” i “els mitjans per assolir-los”, un embolic típic dels populistes de dretes i d’esquerres, tecnocràtics o místics. Malgrat que tot això és tan vell com els vicis de la mala política, té un fort atractiu per a milers de votants que se senten orfes.

La crisi de la mediació política és general a Europa, però Itàlia apareix com el laboratori més perillós de certes modes. En aquest sentit, tenen valor d’advertiment especial els missatges que Napolitano va donar davant els diputats i senadors italians. D’entre aquests, paga la pena subratllar la seva reflexió sobre l’ús polític d’internet, eina de la qual va lloar-ne les possibilitats que ofereix per a l’expressió i la intervenció polítiques. Ara, segons el president de la República, una democràcia predominantment telemàtica no pot substituir el paper de “partits capaços de renovar-se o de moviments polítics organitzats” en la formació de les decisions públiques, de la mateixa manera que -al·ludint a Grillo i els seus seguidors- cal portar les qüestions del carrer al Parlament en comptes de crear una contraposició sistemàtica entre els dos espais. De totes maneres, l’estirada d’orelles als establerts no pot ser més rotunda: si els partits no es renoven, la crisi s’intensificarà i no faltarà qui voldrà solucionar les avaries de la mediació política a cop de tuit. Aquesta ansietat comunicativa entre representants polítics i ciutadans introdueix distorsions molt altes sobre el pes real de certes demandes i opinions, sobretot a causa de la sobrerepresentació que tenen a la xarxa els més extremistes de totes les ideologies. S'acusava -amb raó- la vella política de fabricar consensos massa compactes a partir de l'espiral del silenci i ara haurem d'estar previnguts sobre la multiplicació dels dissensos a partir d'una atenció exagerada al soroll en les xarxes socials. Necessitem trobar el punt precís per poder determinar l'interès general sense perdre la perspectiva.

El més vell és el més jove. Napolitano, en el moment que hauria de poder-se jubilar, assumeix un paper que correspondria a una persona d'una altra generació. El veterà lluitador antifeixista es troba gestionant la crisi institucional d'Itàlia amb una elegància, una lucidesa i una determinació admirables. A nosaltres -italians de l'oest- també ens convé molt escoltar atentament tot el que diu.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política, Retrats.

Comments are closed.