28 jun 2013 Mandela i les coses normals

Mandela va passar més d’un quart de segle a la presó perquè va oposar-se a una forma especialment abjecta d’opressió política, social i econòmica. L’apartheid va ser un règim abominable que, durant molt de temps, va ser acceptat per les grans potències mundials sense cap problema, amb tota normalitat. Avui això pot semblar estrany perquè la memòria és feble davant de determinades circumstàncies. Salvant totes les moltes distàncies geopolítiques, va ser la mateixa lògica de guerra freda que havia sostingut la dictadura de Franco el factor que va blindar la tirania racista organitzada per l’elit blanca de Sudàfrica. La por al comunisme guardava la vinya. El reformisme de Gorbatxov i la caiguda del mur de Berlín van ser determinants per posar en marxa la transició sud-africana, com ho van ser la pèrdua de valor de la moneda i la interrupció de les inversions estrangeres, que mostraven l’escassa intel·ligència d’uns polítics incapaços de llegir els canvis, entestats a preservar unes estructures que s’anaven podrint i que exigien, per ser sostingudes, més i més violència.

Abans de les sancions i els boicots internacionals, la Sudàfrica de l’apartheid era una realitat que, durant molts anys, només indignava una petita minoria molt conscienciada. Mandela és avui una icona de la llibertat i els drets humans, admirada arreu, però va ser un perfecte desconegut per a la majoria de l’opinió pública d’aquell món en el qual vam néixer. És fàcil pensar que això no passaria en aquest present en què la informació i la indignació poden circular a gran velocitat. És fàcil però és erroni, perquè els fets ens desmenteixen d’una manera contundent. L’exemple més clar el tenim en la manera com ens posicionem sobre la dictadura més gran del planeta, amb capital a Pequín. De la Xina ens preocupa, sobretot, la competència comercial, la influència que té sobre les nostres economies i l’obertura als negocis occidentals d’un mercat gegantí. A alguns el règim xinès els provoca tanta admiració que no tenen cap mena de vergonya de proclamar les virtuts d’un sistema que ha reunit el pitjor del capitalisme i el pitjor del comunisme sota un maquillatge de productivitat i eficàcia que aquí no voldríem ni bojos.

Dels Mandela de la Xina, en canvi, en parlem poc. De vegades algun dissident és notícia, però l’assumpte s’oblida ràpidament, no fos cas que els governants xinesos s’enutgessin. Acostumem a referir-nos a la Xina deixant de banda les moltes opressions sobre les quals s’ha produït el miracle econòmic de la potència emergent. En aquests moments, hi ha milers de Mandela que, tancats en presons xineses, pensen que algun dia faran possible el canvi. Ells saben que la normalitat de la Xina és un miratge a gran escala, legitimat per una combinació especial de silenci, cinisme i estupidesa.