12 jul 2013 Rusiñol com a vacuna
De Santiago Rusiñol -com d’altres homenots de la nostra cultura- hi ha una imatge popular i tòpica, sovint inexacta, que té poc a veure amb la seva obra. Passa molt sovint. És allò també del Josep Pla de la boina, el clixé d’un fals pagès que no sempre ha beneficiat l’aproximació als llibres del nostre gran prosista. Tornant a Rusiñol, és evident que les reals o suposades anècdotes del geni bohemi que encarnava la contestació a l’esperit botiguer han tendit a desfigurar el coneixement de la seva creació literària, no tant de la seva obra plàstica. Per anar una mica més enllà i fugir del brogit, val la pena passar-se aquest juliol per la Villarroel, per gaudir de l’espectacle titulat Cap al tard, a partir de proses autobiogràfiques de Rusiñol, ben cosides i ben interpretades per Ramon Madaula sota la direcció de Sílvia Munt.
El Rusiñol que Madaula representa no fa olor de paròdia ni de caricatura, aconsegueix oferir-nos un retrat de l’ànima de l’artista sense posar-hi gaire salsa. Acompanyat només per la música d’Erik Satie (tocada en directe al piano per Marc Garcia Rami), aquest Rusiñol crepuscular, que es confessa com ho faria un vell amic que retorna d’un llarg viatge, és una vacuna molt adequada contra la migranya dels temps que vivim. Ens plauria d’entrar al cafè des d’on parla el barbut que beu absenta, un local on no hi passa mai res però on hi ha moltes vides en suspensió, enmig del fum de tabac i damunt dels miralls. “Atrapar el que fuig” repeteix Madaula/Rusiñol mentre els espectadors, confrontats amb un esperit radicalment lliure, sospitem que els morts som nosaltres i no el tipus admirable que va viure al Cau Ferrat de Sitges.
El dia que vaig assistir a la funció, tenia a la fila del davant un destacat polític. Sense perdre de vista el clatell del prohom, vaig pensar -portat per les notes hipnòtiques de Satie- que el modernisme encara podia ser, avui, una arma carregada de futur. No ho dic pel seu romanticisme -que ara també impregna certs fenòmens- sinó per la seva capacitat de promoure l’autocrítica sobre allò que més estimem. Penso en el Rusiñol que va escriure Els Jocs Florals de Canprosa, un polèmic al·legat contra la cultura que es fossilitza i que és utilitzada de manera partidista. Avui vivim, a Catalunya, un nou modernisme potser sense saber-ho. Parlem sempre del llegat noucentista mentre Rusiñol vol tornar i Xènius només se li apareix en somnis a Mascarell.
El poeta Maragall era la veu de la nació assenyadament indignada però, de cara a la tardor que ens espera, podria ser més eficaç i més higiènic connectar amb la sàtira de Rusiñol i muntar un espectacle on el triangle amorós fos Bárcenas, Magdalena Álvarez i Fèlix Millet. Li ho brindo a Sílvia Munt. Així, no hauríem d’esperar tant com Pep Guardiola per buidar el pap.