Ni dona ni cargol

El director d’aquesta revista, l’amic Germà Capdevila, ens ha demanat que, durant el juliol i l’agost, no castiguem el lector amb comentaris sobre allò que la terminologia clàssica anomena “notícies dures”. És una bona idea. La resta de l’any ja anem molt carregadets i convé afluixar una mica la molla quan la calor ens aixafa. A més, juliol té mala fama. La iaia tenia una dita que mai no he oblidat: “pel juliol, ni dona ni cargol”. L’advertència, més que suggerir un mes de privacions carnals per raons morals, apunta la necessitat de reduir preventivament els excessos per adaptar el cos als estralls de la canícula asfixiant. Això pot incloure perfectament la golafreria comunicativa.

El meu somni fóra fer vacances totals i absolutes al juliol, però això és gairebé impossible. Els negocis i la política no s’aturen pas i el periodisme ha de continuar glossant les grandeses i misèries que ens envolten. L’actualitat no s’agafa una excedència encara que hom tracti d’embolicar-la amb suplements mil vegades clonats sobre aspectes estiuencs del gènere ximple. Però, informativament parlant, juliol té una electricitat estranya: tothom espera la resolució d’unes històries que, en realitat, no s’acaben el dia 1 d’agost. Això alimenta tota mena de rumors perquè l’horitzó del setembre posa en marxa la màquina de la fantasia i de l’especulació.

Aquest estiu, els polítics de Catalunya i els de Madrid no reposen gaire. Totes les carpetes són obertes i no es tracta de menudalla precisament. Que si la transició nacional, que si la dimissió de Rajoy, que si eleccions anticipades allà i/o aquí… Cap novel·lista tindria tanta imaginació a l’hora de confegir un argument de best-seller, per molt creatiu que fos. La realitat imita l’art i els dolents oficials del retaule es mouen com si fossin els personatges de la famosa obra El comte de Montecristo. El desconcert i l’empipament de la població és dens com una sopa de la tia Pepeta i les molestes descomposicions intestinals pròpies d’aquesta època no són res al costat de la descomposició monumental d’algunes sigles. Emocions no en falten, si un vol parar l’orella i captar les palpitacions del temps, per dir-ho com el mestre Xènius fa més de cent anys, quan Espanya també s’anava descomponent enmig d’una gran indiferència. I encara hi som, marededéu!

Ni dona ni cargol, tinguem-ho clar. Juliol, a més de ser un mes llarg com un dia sense pa per a tots aquells que encara no hem agafat les vacances, és un mes de vaguetats fotetes, de promeses borroses, de frases que acabem amb “ja ho trobarem” o amb un “truquem-nos en tornar”. Els nivells d’hipocresia d’aquesta mena d’intercanvis socials només són superats pels nivells de sucre de les infectes sangries que serveixen als turistes incauts que s’asseuen a les terrasses del centre de Barcelona. Juliol, per reblar el clau, és també el mes de les avaluacions i de les revisions de vida, dels projectes desats a la nevera, de les factures impagades i dels homenatges pendents. Alguns mai no arriben, val a dir.

Mentre els telenotícies van donant els nous capítols del cas Bárcenas o la darrera aparició de Fèlix Millet sopant feliçment a Menorca, un es refugia en els gintònics, en les cerveses, en les orxates i, sobretot, en els vespres que fresquegen, si pot ser de cara al mar i maldant per cercar la bellesa i oblidar una mica els corruptes, els fanàtics, els mutants i els inspectors d’Hisenda amb dedicació especial a la catalana terra. Diuen que després del juliol ve sempre l’agost i que l’oncle Baixamar, tot i les malalties, encara ha de donar molta guerra.

 

Categories: Articles, del Carrer
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.