L’any de la gran desconnexió

Fa just un any, la història va accelerar-se com mai abans a Catalunya. La multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona va alterar totes les previsions i va transformar l’agenda de la política oficial fins a portar-la a un punt de no retorn. Uns dies després d’aquella fita, la negativa del president del Govern espanyol a negociar un nou pacte fiscal per a Catalunya va certificar que la via autonomista no donava per més. De fet, això ja s’havia comprovat el juny del 2010, quan el Tribunal Constitucional va fer publica la sentència que mutilava i desvirtuava l’Estatut d’Autonomia que havia estat aprovat en referèndum pels catalans. Aquell dia, la transició espanyola va tancar-se a Catalunya.

Empès per aquest clima al carrer i davant el bloqueig de Madrid, el president Mas va convocar eleccions el 25 de novembre, uns comicis que van suposar un gir històric de la federació CiU, que va presentar-se per primer cop amb un programa que postulava la creació d’un Estat propi per a Catalunya. Un temps abans, en ser investit president per primer cop, el líder nacionalista havia parlat de la necessitat de fer “una transició nacional”, però aquell horitzó es plantejava amb molta tranquil·litat i sense terminis.

Les urnes van parlar i van generar un escenari complicat, que gairebé ningú no havia previst: els partits favorables a la celebració d’una consulta sumen molts més diputats al Parlament que els contraris, però Mas va perdre dotze escons i el seu lideratge com a conductor d’un procés de transcendència històrica va quedar seriosament tocat. Paradoxa: el primer president independentista de la Catalunya contemporània és un governant a qui els electors castiguen després de ser aplaudit durant el mes posterior a la Diada que tot ho canvia. La meva hipòtesi, a partir dels traspassos de vot entre opcions, és que no castiguen Mas per haver assumit aquesta causa sinó per d’altres motius, com les retallades, una campanya dolenta, certes ambigüitats de la federació, o les greus insídies que va escampar una part de la premsa de Madrid sobre la seva honorabilitat. A la vegada, els resultats del 25N indiquen que s’esquerda l’espai central del mapa català de partits –convergents i socialistes- i avancen les formacions mitjanes i petites, que agafen protagonisme.

Finalment, i gràcies a un acord de governabilitat amb ERC, els guanyadors de les eleccions van poder formar Govern en minoria, enmig d’un clima de creixent malestar social i amb el repte de fer funcionar una administració que no disposa dels recursos necessaris. La clau del pacte entre CiU i ERC és el compromís assumit per Mas de realitzar una consulta sobre el futur de Catalunya durant l’any 2014, excepte que es donin factors excepcionals que aconsellin ajornar-la. Cal tenir present que, en aquests darrers comicis, els republicans van aconseguir arrabassar als socialistes el segon lloc, un fet nou des del 1980.

El primer pas d’aquest camí de transició nacional catalana va donar-se el 23 de gener d’enguany. Aquell dia, el Parlament va votar (85 diputats d’un total de 135) una “Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya” que defineix solemnement el nostre poble com a “subjecte polític i jurídic sobirà”. Aquesta expressió xoca frontalment amb la Constitució espanyola del 1978, segons la qual només hi ha un “poble espanyol” i una “nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Es tracta d’una ruptura de la legalitat espanyola sense precedents d’ençà de la recuperació democràtica, que té per objectiu posar en primer pla l’existència d’un demos català, negat de manera sistemàtica per l’Espanya oficial. El sol fet d’esmentar el poble català com a categoria política col·loca qui ho fa automàticament fora de la Constitució espanyola, vet aquí la trampa fundacional de l’edifici on som. En conseqüència, el 8 de maig, el Tribunal Constitucional va decidir suspendre cautelarment l’esmentada declaració de sobirania del Parlament de Catalunya en admetre a tràmit el recurs en contra del Govern espanyol. Aquesta suspensió pretén barrar el procés sobiranista en origen i fa pensar que els poders de l’Estat espanyol estan decidits a prohibir qualsevol acte que tingui com a direcció la celebració d’una consulta en la qual els catalans tinguin la darrera paraula sobre el futur dels catalans.

Ara som en una situació incerta, en la qual la pilota és als peus dels nostres representants democràtics. La sensació és que cada gest i cada paraula exigeixen dosis gegantines d’energia. I que, en el món sobiranista, hi ha una tendència creixent a debatre cada dia assumptes laterals que tapen o emmascaren el que és important en aquest context.

Fa un any, la il·lusió d’una part important i activa de la societat catalana va generar una onada democràtica impressionant, que la política oficial intenta transformar, des de fa mesos, en un procés de ruptura controlada –a ser possible pactada- amb Espanya. L’empresa sembla impossible, sobretot perquè, a més d’haver de lluitar contra adversaris poderosos, la causa sobiranista pateix unes febleses internes notables i no disposa de grans aliats exteriors.

Al meu parer, els principals problemes dels partits i dels polítics sobiranistes són la manca d’unitat, l’excés de tacticisme, el pes tòxic de la desconfiança i una barreja preocupant d’ingenuïtat i amateurisme. Potser sóc massa sever, però el quadre no permet gaires lloances, més enllà de subratllar el coratge de Mas i l’habilitat de Junqueras. Davant d’això, els poders formals i fàctics de l’Estat espanyol utilitzen, sense manies, tota mena d’armes legals, diplomàtiques i mediàtiques, així com la guerra bruta, especialment cruenta contra el president de Catalunya. En aquest sentit, la divisió de poders o la presumpció d’innocència són principis que es relativitzen quan es posa en qüestió la unitat d’Espanya.

Podrà la política fer possible una consulta democràtica (d’acord amb la legalitat espanyola o fora d’aquesta) en la qual, de manera vinculant i clara, els catalans puguin triar entre romandre a Espanya o marxar pacíficament? Ara per ara la qüestió substancial és aquesta. La credibilitat dels partits i dels dirigents sobiranistes –especialment la de Mas- depèn de la resposta que es doni. Ningú no entendria que, d’una o altra forma, no es consultés el poble català en un termini raonable. El descrèdit, el ridícul i la frustració  serien d’unes dimensions colossals.

La societat civil, que té un paper destacadíssim en tot aquest procés, tampoc ho està fent tot bé. Al meu parer, i deixant de banda certes pulsions caïnites que van minant els ànims, l’obsessió de la majoria d’entitats i plataformes sobiranistes en aconseguir que la data del referèndum sigui el més aviat possible és un error gravíssim. Per tres motius: a) el control del temps polític és l’art més difícil i ha de basar-se en una combinació afinada d’informació i d’intuïció, no pas en el voluntarisme benintencionat; b) aconseguir una victòria folgada del sí a l’Estat propi requereix un temps imprescindible per fer arribar el missatge a molts sectors socials avui aliens al catalanisme; c) la pressió constant sobre el Govern i els partits perquè convoquin el referèndum immediatament no és la millor manera d’ajudar als nostres representants, sobretot si es té en compte que els poders espanyols també pressionen en sentit contrari i això crea unes turbulències incontrolables que despisten i desgasten.

En comptes d’agafar com a bandera el famós lema “tenim pressa” i ensenyar-la cada dia, la societat civil que participa del sobiranisme hauria de centrar tots els seus esforços, fets i discursos en la fabricació de votants a favor de la secessió, per al dia que siguem cridats a decidir. Malgrat el creixement electoral de l’independentisme i el seu pes al Parlament, qualsevol que analitzi enquestes o es passegi pels barris i pobles del país sap que els ciutadans que volen l’Estat propi no són encara socialment hegemònics. A més dels partidaris declarats de la unitat d’Espanya (amb més o menys matisos), hi ha milers de catalans que dubten entre dissenys territorials diversos o que, senzillament, s’han mantingut al marge d’aquesta mena de debats fins ara. Potser per un excés d’optimisme o per una inèrcia que afavoreix les accions només per als convençuts, el sobiranisme civil no ha fet encara la gran tasca pedagògica entre els sectors socials ubicats fora de l’imaginari catalanista. Si bé algunes entitats han començat a organitzar actes en territoris on el sobiranisme és poc present –cas del cinturó barceloní-, la massa crítica de partidaris d’un Estat català necessita eixamplar-se i muscular-se per suportar l’estrebada d’una consulta. A vegades, el món sobiranista no és prou conscient de les moltes argúcies i els molts recursos mobilitzadors amb què compten els poders que pretenen mantenir l’statu quo.

Després de dotze mesos de l’esclat sobiranista, tenim clares tres realitats: una part important i activa de la societat catalana ha desconnectat mentalment d’Espanya i no farà marxa enrere; el món autonòmic s’està desfent a gran velocitat, des de dins i des de fora de Catalunya, sotmès a contradiccions insalvables d’ordre econòmic, polític, social i cultural; els contraris a una Catalunya independent no ofereixen cap alternativa creïble que pugui competir seriosament amb el projecte sobiranista i per això sustenten tot el seu discurs en la por, l’amenaça i el catastrofisme. Aquest tercer factor –al costat de les polítiques centralistes que continuen impulsant el PP i el PSOE- dóna molta força a l’aposta de  creació d’un Estat català i genera moltes adhesions. El procés és obert i encara n’haurem de parlar més. Vivim temps difícils i apassionants en què tots som cridats a deixar de ser espectadors. Per poder dir un dia als nostres néts que, finalment, vam ser capaços de canviar les lamentacions per la responsabilitat i el risc.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.