Vies i preguntes

L’èxit espectacular de la Via Catalana, que va fer-se ahir sota l’organització de l’Assemblea Nacional Catalana, certifica un fet que no es pot negar i que va aparèixer amb contundència fa un any: el moviment en favor de la independència articula avui un sector central, actiu i cada cop més gran i més divers de la societat catalana, i ha aconseguit que aquest projecte polític sigui l’únic que desperta la il·lusió entre una ciutadania cansada de les rutines dels partits i les avaries del sistema forjat durant la transició. Tal com hem dit altres vegades, aquesta revolta pacífica de classes mitjanes té una causa que aplega tres objectius sota l’estelada: sobirania dels catalans, defensa del benestar col·lectiu i aposta per la regeneració democràtica.

El nou sobiranisme ha tingut un creixement espectacular des del moment en què el TC va carregar-se el nou Estatut l’any 2010 i, sobretot, en els darrers dotze mesos. Avui, la sensació és que estem arribant al punt d’inflexió d’un fenomen que funciona des de baix cap a dalt, la qual cosa ha descol·locat els partits, ha modificat els discursos, ha capgirat l’agenda pública i ha obert un espai d’incertesa, de risc i de canvi sense precedents des de la mort de Franco. Aquest punt d’inflexió ens condueix -segons el meu parer- a una situació de no retorn. El fet que el sobiranisme s’hagi estès entre molta gent de cop i no pas gradualment fa que alguns observadors pensin que això és com un xarampió que també marxarà d’un dia per l’altre. Aquesta hipòtesi -la de la febrada- alimenta el que alguns anomenen “una tercera via” entre la secessió de Catalunya i l’actual marc autonòmic, sotmès a recentralització. La premissa d’aquest plantejament és clara: molts dels catalans que ara volen la independència es conformarien amb una millora en finançament, cultura, llengua i infraestructures. El ministre d’Exteriors -té molta gràcia que sigui precisament aquest- ho repetia abans d’ahir. Novament, el poder de Madrid i les elits que en depenen no saben llegir correctament el que està passant.

Sincerament, penso que això que s’anomena tercera via té escasses possibilitats de prosperar. Per diversos motius. Primer: a més d’una qüestió de competències i de diners, la base d’aquest conflicte és la necessitat de reconeixement del poble català com a demos, la qual cosa significaria admetre que hi ha una sobirania alternativa a la del poble espanyol i que això té repercussions polítiques, inclosa la possibilitat d’exercir l’autodeterminació; ni el PP ni el PSOE acceptaran mai aquest plantejament, extrem que alimenta encara més el divorci d’Espanya com una causa moral al marge de la conjuntura. Segon: les enquestes i l’observació ens diuen que la majoria de persones que ara afirmen ser partidàries d’un Estat català han fet una desconnexió mental del marc institucional espanyol i han substituït el victimisme per les ganes de construir una cosa nova; cap oferta per sota de la independència pot seduir a qui ja pensa més enllà de les categories de la vella política. I tercer: tothom sap que el nou Estatut que van votar els catalans en referèndum i després va retallar i va buidar el TC era, de fet, aquesta tercera via pactista, el darrer i recent esforç d’encaix dins d’Espanya, un intent de reformar la dependència sense trencar res; la frustració que va representar aquell camí no permetrà repetir-lo encara que s’hi posin d’altres etiquetes.

Per damunt de totes aquestes raons hi ha, a més, dos factors que Rafael Nadal va esmentar en el seu lúcid article del passat divendres: a) la tercera via no passa avui de ser un fantasma conceptual que cap partit no s’atreveix a posar damunt la taula; b) si algú ofereix una tercera via sense garanties i concrecions, aquesta opció “no serà més que una trampa falsària, que haurem de denunciar i combatre”. Artur Mas en sap molt de les trampes que el poder de Madrid pot fer, perquè van ser els jocs de mans de Zapatero amb l’Estatut el que va provocar que el líder de CiU -decebut profundament- enterrés el peix al cove pujolià i assumís el deure de superar la gàbia autonòmica.

Per tot això que hem anat repassant, no té cap sentit que es parli d’un referèndum que no tingui una sola pregunta, molt clara, sobre un sí o un no a la independència. Una consulta on es preguntés també sobre una hipotètica tercera via per organitzar la continuïtat de Catalunya a l’Estat espanyol seria un frau i, a més, no serviria per donar resposta al desafiament que planteja el projecte sobiranista. Repeteixo: quan els catalans vam anar a votar el darrer Estatut ja vam ser preguntats sobre la manera com volíem estar dins d’Espanya. Ara ens trobem en un altre moment. Aquell debat va ser enterrat per un àrbitre que va prendre partit i no va respectar la voluntat del poble català expressada d’acord amb la legalitat espanyola.

La gran manifestació que ahir va fer-se en forma de cadena humana demostra, altre cop, que som davant d’un canvi històric. No es pot menystenir ni desfigurar. Correspon als polítics gestionar aquest capital d’emocions i transformar-lo en decisions que, combinant audàcia i intel·ligència, permetin un escenari on sigui possible exercir la democràcia sense prohibicions, com correspon a una societat del segle XXI.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.