Guanyar temps

De totes les interpretacions que es poden fer de la carta del president Rajoy en resposta a la missiva del president Mas, n’hi ha una que em sembla indiscutible: el Govern espanyol vol guanyar temps. Què vol dir que el diàleg no té data de caducitat? Si la política és la gestió del temps, és obvi que qualsevol exploració, negociació o diàleg es produeix sempre dins d’un calendari predeterminat de manera més o menys precisa. Això és fàcil d’entendre si pensem en el cas que tenim més a la vora, la transició democràtica. Les coses van anar endavant perquè hi havia consciència que no es podien deixar podrir els assumptes més complicats, per exemple la legalització del PCE abans de les primeres eleccions.

Si repassem la lletra de Rajoy, tot i que el to no és taxatiu, es pot pensar que, en tot cas, ell no vol parlar de cap consulta en la qual el poble català pugui pronunciar-se sobre la independència, que és el compromís que va adquirir Mas en campanya i que va reiterar en firmar l’acord amb ERC. Llavors, de què voldria dialogar Rajoy, sense calendari, amb Mas? Aquest és el gran misteri. Si -com diuen- García-Margallo és l’encarregat d’enviar globus sonda en nom del seu amic i president, podem especular que, en el millor dels casos, es parlaria de finançament, infraestructures i competències culturals. Òbviament, tot això és hipotètic i ens ubicaria en una mena de pacte del Majestic 2, per firmar no se sap quan. O potser per si el PP perd la majoria absoluta en els comicis del 2015. Recordeu que el pacte del Majestic va permetre que Aznar fos investit president l’any 1996, amb els vots de CiU.

La carta de Rajoy respon a una època i una manera de fer que ja han passat a la història. Reflecteix una política que va morir el dia en què el TC va carregar-se l’Estatut. Aquest és el principal problema de la missiva del líder popular, que s’adreça a un món català que els poders de Madrid van rebentar, perquè tenien pressa per resoldre un plet històric. És una carta redactada pensant que Mas, en realitat, porta un Jordi Pujol a dins, disposat a agafar un carquinyoli i dir, després, que ha aconseguit un tortell. Per això Rajoy intenta ser tan ambigu com ho era Pujol. Com si la puta i la Ramoneta haguessin trobat una família nova a la Moncloa.

Les coses estan així: Mas ha de convocar un referèndum dins del 2014 i, per legitimar-se davant de la UE i d’altres tercers, pretén que sigui tolerat per Madrid, per això cal que hi hagi un cert diàleg amb el Govern espanyol. Però el diàleg que ara insinua Rajoy sembla que seria només perquè la consulta no es faci mai, a canvi (potser) d’alguna millora autonòmica. Amb tot, algú s’imagina que el PP vagi a la propera campanya electoral (la de les europees) amb la llufa d’estar fent concessions a Catalunya? La caverna mediàtica, d’altres cavernes i el PSOE hi sucarien pa.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.