Estudiar l’holocaust

Al marge. Espanya, durant molts segles, va quedar al marge de gairebé tot. La història d’Espanya és, malauradament, la d’un racó d’Europa que, a causa del tancament mental de bona part de les seves classes dirigents, va perdre diversos trens que sortien cap al progrés, la modernitat i la llibertat. Aquesta tradició reaccionària i aïllacionista encara impregna el present amb actituds i discursos que serien inimaginables en la majoria de societats europees desenvolupades. En parlàvem ahir a la tertúlia del Jordi Basté a RAC1, quan comparàvem, per exemple, la manera que té Londres d’abordar la qüestió escocesa i la manera com el Govern espanyol, el PP i el PSOE responen a la qüestió catalana.

La instauració de la democràcia després de la mort de Franco va significar un projecte ambiciós de posada al dia, amb caràcter urgent. Els governs de Felipe González s’hi van dedicar, és el que demanava aquell moment. Tocava impulsar moltes reformes en poc temps, perquè era imprescindible reduir la distància entre aquella Europa a la porta de la qual es trucava i un Estat que s’havia organitzat com una caserna durant quaranta anys. Es va assolir la modernització de les estructures oficials -millor o pitjor segons els casos- i això va representar un salt històric innegable. Avui, però, tenim prou perspectiva per poder afirmar que aquesta transformació va incidir molt poc en la creació d’una nova cultura política. Es va pensar que la democràcia fabricaria demòcrates per defecte i es va menystenir la necessitat d’omplir molts buits, que els valors promoguts pel franquisme i l’aïllament geopolític havien generat en diverses generacions. El sistema va néixer amb aquesta feblesa.

Escric tot això arran d’una notícia positiva: l’holocaust formarà part, finalment, del temari que estudiaran els nens a l’escola. Ara, resulta significatiu que no hagi estat fins avui, quasi trenta-cinc anys després de l’aprovació de la Constitució, que el Govern d’Espanya impulsi per llei l’estudi de l’holocaust jueu o la xoà, en les diferents etapes de l’educació bàsica. Aquesta novetat s’introduirà mitjançant una esmena del grup parlamentari popular a la llei Wert, coneguda oficialment com a llei orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (Lomce). Dit això, em sembla que la veritable notícia és el fet que, durant més de tres dècades, la democràcia espanyola no s’ha preocupat gens ni mica per aquest aspecte central de la formació dels futurs ciutadans. Cal lamentar que una mesura tan indispensable arribi amb tant de retard i tan discretament, per la porta del darrere. El cas il·lumina poderosament les misèries i malalties de la cultura democràtica construïda des de dalt.

Les coses no passen per casualitat. És innegable que hi ha una relació evident entre la banalització recurrent del nazisme i del feixisme que intoxica cada dia el debat polític i periodístic espanyol i el fet que l’holocaust i la pedagogia que se’n deriva tinguin una presència irrellevant i marginal en els plans d’estudi, en els mitjans i en l’imaginari del ciutadà corrent. Que Espanya quedés al marge de la Segona Guerra Mundial no és cap excusa sòlida per adduir una exclusió sistemàtica d’aquesta pàgina de la història recent de les polítiques de memòria i de l’educació de nens i joves. La gran ignorància que hi ha a Espanya sobre el llegat jueu i sobre la destrucció dels jueus d’Europa a mans dels nazis es relaciona amb el sentiment antisemita que es registra en la societat espanyola, el més fort del Vell Continent al costat del que es detecta a Hongria. El president de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya, Isaac Querub, ha remarcat que el jovent té una imatge “absolutament distorsionada, plena de prejudicis i estereotips respecte els jueus”. És un crit d’alarma que hem d’escoltar.

El renovat protagonisme de partits i grups d’ultradreta espanyols, que no amaguen pas les seves simpaties pel franquisme i pel nazisme, ens permet comprovar que el racisme i l’antisemitisme continuen formant part consubstancial d’aquests entorns, com la catalanofòbia i l’integrisme catòlic. Els mateixos que ataquen la seu de la Generalitat a Madrid i propugnen l’acció directa contra els sobiranistes catalans fan propaganda de les tesis que neguen l'holocaust i presenten els jueus com a maquinadors d'incomptables conspiracions secretes. Tot plegat és molt ranci, però també molt preocupant. I més enllà dels ultres hi ha aquells que, d'una manera o altra, els justifiquen i amplifiquen. Avui, a les webs del feixisme espanyol, els jueus, els immigrants i els catalans són considerats els pitjors enemics d'Espanya. Ho sap el fiscal general? Ho sap el ministre de l'Interior? Europa en pren nota.

No us enganyeu: la necessitat d'introduir l'estudi de l'holocaust a les escoles i els instituts no és un assumpte menor ni una dèria dels jueus, és un imperatiu ètic i democràtic que ha d'assumir qualsevol persona que defensi els drets humans i les llibertats fonamentals. No és una qüestió sectorial de la comunitat jueva, sinó un repte que posa a prova la salut de les institucions i, sobretot, la voluntat social de lluitar contra allò que Kant anomenava el mal radical. Sabem que l'educació no evita del tot la barbàrie, però és una vacuna indispensable per controlar la seva llavor.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.