10 oct 2013 Elits en fora de joc
Els pressupostos generals de l’Estat del 2014, que redueixen dràsticament la inversió a Catalunya, han deixat en fora de joc les elits empresarials barcelonines en un moment en què, precisament, aquests sectors més demanaven un gest del Govern espanyol amb la societat catalana. Manel Pérez, en un esclaridor article a la secció d’Economia el dia 2 d’aquest mes, informava que els nostres dirigents econòmics “han encaixat amb perplexitat i certa sensació de menysteniment” els comptes fets públics pel ministre d’Hisenda. El dia 1 d’octubre, la decepció surava als despatxos més importants de Barcelona.
L’entrevista amb Montoro que La Vanguardia va publicar diumenge passat no va servir per tranquil·litzar les esmentades elits locals, ans al contrari. En ella, el responsable dels pressupostos generals rebat les evidències mecànicament i en nega el sentit últim amb un cinisme que, auguro, serà recordat en el futur: “De tota manera no és qüestió de deixar-se encegar per les xifres, perquè depèn dels projectes que hi hagi sobre la taula”. Sensacional. Si ets ministre d’Hisenda i les xifres descriuen una realitat que et posa en evidència, no has de fer res més que oblidar els números i recitar la teva propaganda, com si la realitat fos un detall irrellevant.
Ara, anem al gra: Què ha volgut dir Montoro amb l’al·lusió als “projectes que hi hagi sobre la taula”? Sabem que el projecte del PP és recentralitzar Espanya, buidar les autonomies i enfortir Madrid com a nucli de poder empresarial i financer. En detriment de les elits catalanes, encara que aquestes tinguin part dels seus negocis fora de Catalunya i no hagin expressat mai cap mania identitària. No oblidem que el centre de gravetat és a la concorreguda llotja del Bernabeu. Potser per això, el mateix ministre s’atreveix a dir que la Cambra de Comerç de Barcelona té una visió econòmica que “és del passat”.
Queda clar, per tant, que el Govern de Mariano Rajoy considera una cosa antiga i obsoleta que Catalunya rebi el que li correspon d’acord amb el que aporta a la caixa general de l’Estat. Les coses clares. Sobre la taula no hi ha cap més projecte d’Espanya, perquè el document de Granada que va aprovar el PSOE -com ha explicat el professor Ferran Requejo- no es pot considerar federal ni plurinacional. Que consti: per continuar a Espanya només hi ha una via, que -com ha comprovat recentment Alicia Sánchez-Camacho- és també una via morta.
La resposta oficial del món dels negocis català a aquests pressupostos ha estat clara però extremadament moderada, com no podia ser d’altra manera. L’article que Joa- quim Gay de Montellà i Miquel Valls han firmat sobre l’assumpte en aquestes pàgines és una mostra del que seria l’esperit de la tercera via, si aquest camí existís: demanar amb paciència a Madrid que “reconsideri” una aposta política que no és casual i que -com assegura el conseller Mas-Colell- tampoc no és una represàlia pel sobiranisme del Govern de CiU. Hi haurà algú que escolti, finalment, els educats arguments dels nostres pròcers? L’onada sobiranista creix, però no serveix perquè els cervells de la Moncloa alterin el guió que tenen escrit des de fa temps.
Què faran, a partir d’ara, les nostres elits? Els pressupostos lesius de Rajoy i el desdeny accentuat de Montoro ens indiquen que la suposada influència d’aquests sectors sobre la política que es cou a Madrid és ara escassa, per no dir nul·la. El fet és greu i planteja molts interrogants, també Catalunya endins. Si les nostres elits no poden influir efectivament en el centre del poder estatal, quina serà, a mitjà i llarg termini, la seva autoritat davant les classes mitjanes i populars de Catalunya? El mateix podria dir-se d’aquells polítics que han basat el seu prestigi en el pont aeri. La Catalunya de l’autonomia s’extravia, es desfà. Els mateixos dirigents empresarials que han escarnit Artur Mas per voler construir un Estat català en comptes de ser el dòcil reformista incomprès de l’Estat espanyol hauran de revisar a fons el seu pensament, tenint en compte els pressupostos generals i altres decisions de Rajoy.
Els sectors de les classes mitjanes més actives, els més conscients dels greuges econòmics, lingüístics i de reconeixement de Catalunya, han anat desconnectant progressivament de l’objectiu clàssic de reformar Espanya, sobretot a partir de la sentència del TC sobre l’Estatut. La prioritat d’aquesta majoria és aconseguir un repartiment nou del poder que asseguri un tracte (polític, fiscal, cultural) més just, i això avui només es relaciona amb un concepte: independència.
Mentre, com és normal, la prioritat de les elits catalanes és l’estabilitat política i social, com passa arreu del món. El problema apareix quan l’estabilitat va unida a un tracte injust per al conjunt de la societat. Ordre o llibertat? Llavors, els de dalt miren els de baix i es pregunten com es pot solucionar el problema. Pacte fiscal? Tercera via? Federalisme? L’alta burgesia catalana no entén que el PP deixi podrir la situació alegrement. Els de dalt tornen a mirar cap als de baix (els de les samarretes grogues) i pensen que, malgrat tenir-ho tot en contra, potser se’n sortiran. Per això, Oriol Junqueras -a qui n’hi havia que no volien veure ni en pintura- ha estat finalment rebut amb tots els honors en un dels despatxos més importants d’aquesta ciutat. Per si de cas.