ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Bel, el millor diagnòstic
4873
post-template-default,single,single-post,postid-4873,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

11 nov 2013 Bel, el millor diagnòstic

Un problema greu de la majoria de polítics i de comentaristes de Madrid a l’hora d’abordar la realitat catalana és que han triat l’autoengany per sistema. Presenten la pròpia propaganda com a diagnòstic, la qual cosa els desautoritza i els condueix a l’error, al ridícul i a la formulació de tesis pintoresques que no diuen res sobre el que passa i ho diuen tot sobre el que voldrien que passés. Una de les rares i honestes excepcions a aquesta actitud és Fernando Ónega, que fa l’esforç de no confondre el seu legítim desig d’una Espanya amb Catalunya dins amb els fets reals de la societat catalana. Mereix tot el meu respecte, des de la discrepància en el fons de la qüestió.

Ara ha sortit un llibre important sobre la crisi entre Catalunya i Espanya que hauria de ser de lectura obligada per a tots els polítics, empresaris, periodistes i intel·lectuals espanyols, per oblidar la propaganda i mirar de comprendre què passa. El volum porta un títol suggestiu, Anatomia d’un desengany, i el seu autor és el doctor Germà Bel, una autoritat internacional en economia i política de les infraestructures, catedràtic d’Economia Aplicada a la UB i professor visitant a altres universitats, que podeu llegir, de tant en tant, en aquest diari. Bel explica amb dades a la mà els motius que ens han portat fins aquí. I s’adreça, sobretot, als espanyols que vulguin canviar els prejudicis per un coneixement documentat.

El professor Bel no fa pas doctrina, analitza amb rigor. La seva conclusió central és que el creixement de l’independentisme es deu a “la frustració de les expectatives i esperances posades en la transformació d’Espanya” i afegeix que “una vegada fracassada l’estratègia de la reforma, les alternatives disponibles queden reduïdes a dues: l’assimilació i dissolució en una Espanya uninacional, o la creació d’un Estat propi. La majoria d’aquests catalans [els desenganyats] ha optat per passar a donar suport a la independència, encara que aquesta no hagués estat la seva opció òptima”.

El que Bel diu té encara més valor si tenim en compte que va ser militant del PSC des de jove, diputat al Congrés entre el 2000 i el 2004 i portaveu d’Economia i Hisenda del grup socialista, algú que hauria pogut exercir càrrecs importants al Govern espanyol si no hagués decidit tornar a l’acadèmia. La seva biografia és la d’un federalista que comprova que no hi ha res a fer. Així ho confessa: “Molts catalans havien (havíem) dipositat la confiança en el projecte federal de reforma d’Espanya (…) Però el federalisme (el que pretenia transformar la naturalesa uninacional d’Espanya) va incórrer en un pecat original: voler canviar qui no vol canviar”. Vet aquí un diagnòstic lúcid i sincer, fruit d’un savi moderat que, com tants altres milers de catalans moderats, opta per la independència. Paga la pena llegir-lo atentament.

Etiquetes: