El partit de la passió

Caminava feliçment pel carrer, dilluns passat a primera hora del matí, quan em vaig trobar una figura destacada del socialisme català i vam fer-la petar uns minuts sobre la recent conferència política que el PSOE ha celebrat aquest cap de setmana passat a Madrid. De la breu conversa amb aquesta persona, n’he retingut dues idees. Primera: “És un desastre que la majoria dels actuals dirigents socialistes no hagin fet res més a la vida que dedicar-se al partit i als càrrecs institucionals, no coneixen el món on viu la majoria de la gent”. Ho subscric i afegeixo que això passa gairebé a tots els partits catalans i espanyols. Segona: “Jo no em vaig emocionar gens ni mica”, en contraposició a l’emoció que va sentir Pere Navarro quan tot el plenari va ovacionar-lo dempeus diumenge; la cara d’aquesta figura emergent del socialisme català era tot un poema quan descrivia aquell moment.

He pensat molt en les paraules, tan crítiques i sinceres, d’aquest membre preeminent del PSC. I hi he detectat un malestar que situaria més enllà de les doctrines i de les pugnes personalistes, en un terreny de profund desconcert democràtic que, tard o d’hora, arriba a tota persona intel·ligent quan es mouen moltes coses alhora. Sota aquests comentaris de desencís, em sembla que hi ha una pregunta fonamental que ens hauríem de fer sovint, per no perdre de vista el que som i el que volem els ciutadans: Què és un partit polític? Es poden respondre moltes coses, però convé no fer-se trampes. Un partit polític és una eina per intentar organitzar de manera racional el que s’anomena l’interès general o el bé comú. Aquí i en qualsevol democràcia més o menys homologada els partits són, bàsicament, eines per governar-nos. Encara que els militants, quadres i dirigents de tots els partits considerin que les seves organitzacions són també una església, una oficina de col·locació laboral, una agència de relacions personals i un gabinet de teràpia psicològica. Quan es perd de vista que un partit no és cap finalitat en si mateix sinó un mitjà al servei de la societat, queda oberta la porta de la incompetència, l’endogàmia i la corrupció. El valor instrumental dels partits no els degrada, ans al contrari, els presenta com allò que són o haurien de ser: mecanismes de gestió d’un poder que, per ser just, ha d’estar ben repartit i equilibrat per diversos contrapesos.

El PSOE, com la majoria de grans partits polítics, fa temps que ha oblidat que és una eina i que aquesta és la seva grandesa, en cas que vulgui reivindicar-la. Però no siguem més càndids del que tocaria. La cúpula del socialisme espanyol no ha fet servir aquesta recent conferència política per subratllar aquesta obvietat, sinó per rebre un bon bany de patriotisme de partit, un terme que significa obediència cega al líder de torn i, sobretot, un esforç titànic per impedir que el qui té la paella pel mànec la perdi. Així les coses, Alfredo Pérez Rubalcaba és el demiürg incombustible d'un univers fatigat que necessita evitar tots els forats negres per conjurar el cataclisme, un concepte que ara està de moda entre distingits aprenents de Nostradamus.

Si jo fos espanyol i socialista, el meu futur i el meu nord seria Susana Díaz. Tal com sona. Tan divertit com esperar l'anestèsia abans que et baixin al quiròfan. Aquesta bona dona és un exemple de llibre de professional de l'aparell i, com dicta la llei de la supervivència, ha sabut ser al lloc adequat el dia que tocava. Vet aquí la gràcia que la professora Chacón no acaba de tenir. A Catalunya, sabem perfectament que aquesta mena de funcionaris de la màquina poden arribar molt lluny, encara que no tinguin gaire coses a dir. El secret rau en un tipus de comandament que imita, a escala, l'estil dels faraons. Els que la coneixen asseguren que la senyora Díaz no és Churchill i ni tan sols González quan pren la paraula, però això és un handicap poc important si hi ha cul de ferro per a les reunions i habilitat per posar-se al costat del guanyador. A més, l'estrella ascendent del PSOE ha fet el que provoca més adhesions dins i fora de la parròquia: es va estrenar com a presidenta de la Junta d'Andalusia posant els catalans en el punt de mira, un disc que mai no falla quan la festa va de baixa. El que no donen les lectures ni el talent, ho donen la tradició i l'instint de vot.

Les cròniques expliquen que Rubalcaba va tenir un gran moment quan va dir del PSOE el que reprodueixo tot seguit: "Estic completament segur que no hi ha ningú, en cap partit, que tingui tanta passió per Espanya i per la seva gent, pels espanyols, pels seus drets, per les seves llengües, per la seva cultura, per la seva igualtat". Només li faltava el vestit de torero. Resulta entranyable que el socialisme espanyol faci bandera de la passió en aquests moments, i no deixa de sorprendre. Per dos motius. D'una banda, les imatges del darrer festival socialista transmeten més aviat rutina, avorriment i lífting de low cost, però no expressen una gran passió.

D'altra banda, m'havia semblat entendre que -aquesta temporada- les emocions estaven prohibides en política, perquè portaven de manera automàtica al desastre, com repeteixen un dia sí i l'altre també als sobiranistes catalans. Quines coses, oi? Els més sentimentals són els dirigents del PSOE, és bonic. Tot sigui per mantenir l'eina a punt.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.