La Sra. Maria i el Parlament

La realitat és així: a Mataró, Manresa o Vilanova i la Geltrú hi ha moltes senyores Maries afectades per les preferents que els van oferir els seus amics de Caixa Laietana, Catalunya Caixa o Caixa Penedès. Dir que aquestes senyores estan indignades és dir poc. Només cal preguntar què en pensa la ciutadania d’aquestes localitats dels exdirectius de les esmentades entitats financeres, dues d’elles ja desaparegudes. El periodisme hauria de sortir al carrer a demanar l’opinió que la bona gent treballadora i estalviadora del país té dels que van ser gestors d’unes caixes que han tingut un final més que trist. Descobriríem que la senyora Maria -persona d’ordre i potser de missa diària- amolla expressions molt més dures que les emprades pel diputat Fernández en la comissió parlamentària que investiga la crisi de les antigues caixes d’estalvis.

Els que dirigien aquelles entitats van passant pel Parlament, un ritual paral·lel al circuit judicial, del qual -per cert- la senyora Maria no n’espera res. La Cambra catalana representa el poble de Catalunya i, per tant, respondre les preguntes dels diputats és respondre els ciutadans. No fer-ho o fer-ho amb evasives i fal·làcies és una greu manca de respecte a la gent. Ara que tothom opina sobre la manca de respecte en relació amb les sandàlies d'un diputat, serà bo subratllar que no hi ha menyspreu més gran en democràcia que considerar que els que voten i paguen impostos són idiotes.

L'actitud escapista de la majoria d'exdirectius de caixes que han passat pel Parlament és un escàndol de grans proporcions, que seria inacceptable en democràcies on el poder legislatiu -posem el Regne Unit o els EUA- té més força que aquí. Exemples? Narcís Serra va estar insuperable quan va afirmar tranquil·lament que "el gran responsable del que ha passat és la crisi i l'atur". La crisi presentada com una catàstrofe natural que li pren els estalvis a la senyora Maria. Aquell dia, el representant de la CUP no va ser més suau que davant de Rato (va fer servir mots com "lladre, atracador o cleptòman"), però no se'l va criticar gaire. Curiós.

La processó que ha passat per la comissió parlamentària és digna d'un film de terror. Els exdirectors generals de Caixa Penedès, Ricard Pagès (també president de l'entitat) i Manuel Troyano, es van limitar a llegir una declaració. Després, mentre els diputats feien preguntes, ells imitaven les estàtues de la Rambla. No puc reproduir aquí el que un amic de Vilafranca diu que pensa cada cop que veu el tal Troyano pel carrer. També l'expresident de Caixa Laietana, Josep Ibern, va tenir el seu moment de glòria quan va assegurar que no tenia cap responsabilitat en els milers de damnificats per les preferents i quan va proclamar sense vergonya: "D'una cosa que no tinc la culpa no he de demanar perdó". Certament, les formes fallen molt al Parlament.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.