A París o a Castelldefels

Anirem en tren de Barcelona a París en sis hores i vint-i-cinc minuts. Sensacional. Tornarem a voler ser una capital de França en miniatura i reprendrem la proposta del president Maragall d’ingressar com a país al club de la francofonia, en homenatge als nostres avis, que els nostres fills fan anglès. Emularem Santiago Rusiñol i tots els modernistes (i els noucentistes com Xènius) i tindrem una nòvia a la ciutat de la llum, com el jove Gaziel, perdut enmig del daltabaix de la Gran Guerra. Farem el vermut a Les Deux Magots, com proclama Jordi Barbeta, i recorrerem -amb spleen- les llibreries de vell a la recerca de l’ombra dels exiliats i d’aquell pintor amic que un dia va desaparèixer. París sense avió, i farem el senyor i tindrem moments de record pel Maurras que va fascinar alguns intel·lectuals catalans, i per aquell Joan Estelrich, homenot que serveix tan bé per explicar com de nobles són els somnis i com de febles són les voluntats, a vegades. De lluny, Dalí ens esguardarà mentre dubta entre l’onanisme previsible i l’estrebada esclaridora. Direm que bevem absenta però ens conformarem amb una Coca-Cola zero a la salut de la República.

Anirem a París en tren i serà una festa (si ens la podem pagar, que la temporada és magra) i ens semblarà que el món és tot per a nosaltres. Tenir vint anys i arribar a París, deia aquell. Efectivament, senyora baronessa, en tenim un quants més de vint, però comprarem el bitllet amb l’alegria de saber que un dia és un dia. I sort tindrem de no anar a València o Alacant. Perquè ja se sap que el corredor mediterrani és un assumpte sospitós, no fos cas que la Moreneta (ara ocupada en algunes polèmiques) i la Geperudeta s’aliessin contra l’Almudena i la Cibeles, per posar fi a les castes extractives del nou Madrid financer, elits de llotja i garrotada a les quals tant haurem d’agrair les classes paganes catalanes per haver-nos ensenyat el camí. Que ja se sap que es comença transportant taronges en un tren i s’acaba cometent delicte de sedició o afirmant que Ferran Torrent fa servir la mateixa llengua de Mossèn Cinto.

Anirem a París, xucu-xucu-xucu, en tren, però anar de Barcelona a Castelldefels, Sitges o Vilanova continuarà sent una gimcana, un esglai i una presa de pèl. Ara ja no esmento ni el conseller del ram, no voldria alterar la seva moderació exemplar, la seva pregona consciència social i la seva inalterable fe en els fruits del diàleg. I no voldria tampoc que la ministra s’enfadés, per res del món. M’he apuntat a ioga i estic expulsant tot pensament negatiu ferroviari, la qual cosa m’ajuda també a encaixar amb bon humor les vagues anunciades o encobertes dels maquinistes o altres amables professionals del sector.

Anirem a París, a gastar i copiar, a respirar i oblidar el servei de rodalia de Renfe.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.