13 des 2013 Dispareu al conseller
Abans de dir el que vull dir, faré algunes prèvies, necessàries per evitar els malentesos i reduir el nivell de sensibilitat extrema dels gremis de la cultura, la cultureta i la culturilla del país. Primera: vaig trobar lamentable i un error que la Conselleria de Cultura decidís posar fi a l’etapa de Vicenç Altaió al capdavant del Centre d’Arts Santa Mònica perquè considero que és un generador i organitzador excel·lent d’esdeveniments culturals d’alt nivell, sempre atent als nous corrents i procliu a una visió interdisciplinària. Segona: no conec personalment Bibiana Ballbè, no formo part del seu cercle d’amics ni he seguit especialment els seus programes televisius. Tercera: no tinc cap mena de relació contractual ni de col·laboració amb l’actual Departament de Cultura ni mai he volgut demanar -per exemple- que la Institució de les Lletres Catalanes em pagui diners per escriure un llibre.
Aquests dies hem assistit al linxament ritual de la periodista Bibiana Ballbè, arran d’unes informacions sobre l’Arts Santa Mònica. Dic linxament perquè s’ha tractat Ballbè amb un acarnissament inusual i -al meu entendre- totalment desproporcionat. Des de determinats entorns culturals, s’ha disparat contra aquesta persona amb una mala bava que és digna d’altres causes més importants. Li tenien ganes, és obvi. També és curiós que Jordi Sellas, director general, carregués contra Ballbè en un primer moment i que fins ahir no donés explicacions públiques, en una carta en aquest diari. Alguns arriben a la política sense saber què és la política ni a què obliga. Encara més estrany és que un polític experimentat com Mascarell s’hagi posat de perfil tan descaradament i hagi deixat rostir a foc lent una persona a la qual ell encarrega unes determinades feines.
La meva conclusió: molts suposats perjudicats per la gestió de Mascarell han aprofitat que posaven Ballbè a la barraca de fira per disparar contra ella. És més fàcil i menys exposat que disparar contra Mascarell. Es diu en els ambients culturals -i d’aquí deu plorar la criatura- que el conseller ha cuidat més uns sectors i creadors que no altres. Els que se senten maltractats, és comprensible, han de fer-se sentir. A tot això se li ha donat un argumentari previsible, segons l’esquema descrit per Umberto Eco als setanta: els apocalíptics i nobles artistes denuncien el protagonisme dels integrats, encarnats en Ballbè, televisiva i superficial, que profana el temple de l’alta cultura, ecs. Com si fos la primera vegada. Ara, molts dels mateixos -sobretot els més madurs- que disparen contra Ballbè també atacaven el conseller Cahner, per tot el contrari. Aquesta falsa polèmica -farcida d’impostures i corporativismes- és de la mateixa lliga absurda que el debat sobre la samarreta del Barça al monument a Colom.