La victòria que neix d’un fracàs que neix d’un èxit

Fa uns anys, en un seminari d’anàlisi sobre els reptes del país, vam estar discutint si la història del nacionalisme català era o no era una història d’èxit. Si recordeu que el catalanisme polític tenia dos grans objectius (modernitzar Espanya i assegurar un autogovern per a Catalunya), hem de concloure que hi ha hagut més sort a l’hora d’endreçar l’Estat espanyol que no pas a l’hora de consolidar l’autonomia per als catalans. Això és evident, sobretot a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. L’augment del nou sobiranisme és la prova contundent que una part important de la societat catalana ha entès que la supervivència de la nació reclama un salt històric per evitar –en paraules de Jordi Pujol– la residualització.

El catalanisme polític que va madurar durant els primers anys del segle XX i va tenir en Prat de la Riba el seu gran teòric i el seu gran home de govern ja no pot donar més de si. El president Pujol va explorar i actualitzar aquest llegat durant més de dues dècades al capdavant de la Generalitat, una etapa de construcció institucional que sempre –no podem oblidar-ho– va patir les tendències recentralitzadores dels governs espanyols, aplicades amb més o menys duresa segons la temporada.

L’intervencionisme catalanista en la política espanyola no va generar una contrapartida prou generosa de les elits de Madrid. El sentit d’Estat dels dirigents nacionalistes moderats –penseu en Miquel Roca– no va ser premiat amb més poder per a Catalunya; la desconfiança sempre va dominar la mirada dels partits espanyols.

El desaparegut professor Vicente Cacho Viu té escrit que el paleo-nacionalisme espanyol, forjat al costat del primer liberalisme doctrinari durant la primera part del segle XIX, té com a característica clau l’unitarisme, i afegeix que això va donar lloc a una «unidad territorial de España y sus habitantes, traducida en una cuasi-mística centralista y uniformizante», amb repercussions molt greus, com tancar el camí a qualsevol descentralització amb cara i ulls. Aquella intransigència va animar –després del fracàs de la Primera República– el pas del catalanisme cultural de la Renaixença al catalanisme polític com a moviment de masses. Ara ens trobem en una situació equivalent, salvant totes les distàncies: els poders espanyols pretenen liquidar sense manies el que consideren una «anomalia catalana» i això ha alimentat el nou sobiranisme i ha convertit la independència en un projecte possible. És Madrid qui més fa –sense voler-ho– per crear el nou escenari de ruptura.

Si els catalans construïm finalment el nostre Estat, serà una victòria nascuda d’un fracàs històric que va sorgir, alhora, d’un èxit fabricat des de Catalunya i en benefici de tots els espanyols. Paradoxa sobre paradoxa.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.