ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | En nom de l’Estat
4899
post-template-default,single,single-post,postid-4899,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

23 des 2013 En nom de l’Estat

El Govern del PP té una missió complicada: frenar el moviment sobiranista català. Per fer-ho, s’estima més el poder condigne -l’amenaça de la força- que el compensatori -la promesa de més competències i recursos- i no té gaire habilitat en l’aplicació del poder condicionat, ja que la societat catalana gira al voltant d’un consens molt clar que Madrid no pot alterar: la constatació que l’autonomia s’ha desvirtuat i la necessitat de votar sobre el futur de Catalunya. El sondeig que ahir va publicar aquest diari indica que la hipòtesi independentista avança i s’ha convertit en central. En comptes de trencar el front sobiranista, les polítiques de Madrid no fan més que cohesionar-lo i eixamplar-lo. L’acord transversal sobre la data i la pregunta de la consulta certifica aquesta dinàmica.

El desafiament català no pot separar-se d’un assumpte general espanyol, que és la credibilitat dels qui ara parlen en nom de l’Estat i el gestionen. Després d’un registre de 14 hores a la seu del PP i amb els casos Bárcenas, Gürtel i Blesa de fons, l’autoritat del president Rajoy davant la majoria de la societat (dins i fora de Catalunya) és descriptible. Tampoc no hi ajuda gaire una gestió comunicativa basada en els silencis i els televisors de plasma. És obvi que, en aquest sentit, el socialista Pérez Rubalcaba no presenta credencials gaire millors. Aquesta feblesa dels dos grans partits espanyols és explotada per la populista Rosa Díez, que s’ofereix com a salvadora de l’Estat espanyol. Les maniobres del ministre Gallardón per satisfer l’extrema dreta social a propòsit de l’avortament no compensen la falta d’autoritat a la Moncloa.

Si es tracta d’un xoc de credibilitats i no només de legitimitats, algú pot recordar que CiU també està sota sospita per alguns casos de corrupció, en especial pel cas Palau. És cert. Fins a quin punt això frena el procés sobiranista? Aquí cal distingir l’autoritat d’Artur Mas de la del seu partit i federació. Mentre CiU acusa el desgast, el president ha aconseguit col·locar la seva credibilitat per sobre d’aquesta polseguera. A diferència de Rajoy, ha donat la cara repetides vegades fora i dins del Parlament sobre aquests assumptes i respon sempre els periodistes. A més, les greus acusacions llançades contra ell durant la darrera campanya han estat desmentides rotundament. No obstant això, és indubtable que part del transvasament de vots de CiU a ERC està relacionat amb la demanda de regeneració democràtica.

L’actitud personal de Mas davant la corrupció l’allunya de la crema malgrat les flaqueses de CiU i enrobusteix la causa sobiranista. En canvi, les repetides evasives de Rajoy sobre els casos en el seu partit el converteixen en un venedor poc convincent de la sagrada unitat d’Espanya.

Etiquetes: