Una faula menys feliç

El relat oficial de la transició democràtica es fonamenta en el mite d’una reconciliació que, en realitat, no va produir-se mai i en l’enaltiment acrític d’un consens que va deixar fora sectors rellevants de la societat i que, a més, es va forjar sota la vigilància de l’exèrcit.

Si hi ha un període del passat recent més desconegut que no pas sembla,   aquest és la Transició democràtica. Per tres motius: la proximitat històrica i la memòria social dels seus  episodis creen la falsa sensació que coneixem allò que només creiem conèixer; el saqueig constant que la política partidista actual fa dels esdeveniments d’aquell moment impedeix una aproximació serena i equilibrada a les causes i conseqüències que s’han d’entendre, i, sobretot, perquè la força del mite construït des dels poders configura la mentalitat general sobre el moment fundacional de la democràcia, molt més que les obres acadèmiques que analitzen i expliquen de manera documentada i crítica els fets i els seus protagonistes.

D’aquests tres factors, el que em sembla més important és el mite bastit des de les elits polítiques, econòmiques i socials perquè és allò que fabrica l’hegemonia en el sentit gramscià del terme. El mite dóna sentit –pretén donar-lo– a tot el que fa referència a uns anys durant els quals la societat espanyola i la societat catalana van passar d’un règim dictatorial a un sistema de llibertats. El pinyol narratiu d’aquest mite és el concepte de reconciliació, un exercici que mai no va tenir lloc, però que s’explica, es difon i es divulga com si s’hagués produït veritablement. Resulta curiós de comprovar com una no-realitat tan clamorosa ha pogut generar tanta literatura.

La prova més concloent que la reconciliació és un fantasma incrustat en el relat oficial de la Transició és l’escassedat, la vaguetat i la fragilitat de la condemna explícita que la dreta democràtica espanyola ha fet del franquisme des de 1975 ençà. En termes democràtics europeus, això és una anomalia de proporcions enormes, impossible de ser entesa per les dretes homòlogues de França, Regne Unit, Holanda o Alemanya. Esbrinar les motivacions profundes d’aquesta posició mereix un estudi monogràfic i no és el propòsit d’aquest article, però és fàcil endevinar en aquesta circumstància la mentalitat de victòria que va impregnar el paper de les elits durant quatre llargues dècades,  així com una total absència d’autocrítica, més una incapacitat greu per observar amb perspectiva general l’evolució del país i del món.

Apuntalant de manera permanent el concepte de reconciliació, hi ha el concepte complementari de consens. Tota la història oficial de la Transició reposa en la repetició obsessiva del consens com a via única per superar el conflicte històric i el trauma d’una Guerra Civil que va desembocar en una llarga dictadura militar. Com queda clar si s’analitzen els diversos fets, moments i protagonistes de la Transició, el consens va ser una cosa més d’uns que d’altres, sobretot perquè un consens fabricat sota l’amenaça diària d’una intervenció militar colpista no és mai el fruit d’un pacte lliure sinó el producte bord d’una altra cosa. Amb l’enaltiment ritual del consens, les elits promotores de la sortida del franquisme sense ruptura van recobrir d’un nou llenguatge les velles inèrcies que protegien els seus interessos. El mot “consens” ha operat com un terme substitutiu del mot “reconciliació” i, a la llarga, això ha produït una cultura política construïda sobre uns fonaments fràgils i afectats de tota mena de corrosions. La situació de desprestigi de l’anomenat Tribunal Constitucional és una prova contundent d’aquesta realitat, com bé ha notat un dels pares redactors de la Constitució de 1978, Miquel Roca.

A Catalunya, el gran moment de la Transició va ser el retorn, des de l’exili francès, del president Josep Tarradellas, el 23 d’octubre de 1977, pocs mesos després de les primeres eleccions generals democràtiques. Som davant de l’operació d’Estat més intel·ligent i audaç del president Adolfo Suárez i el seu entorn durant aquells anys. El restabliment d’una institució del vell sistema republicà (un cas únic en tota la Transició espanyola) aconseguia dos objectius a la vegada: donar una certa resposta controlada a les demandes d’autonomia de la societat catalana,  i, sobretot, llevar protagonisme i influència als partits guanyadors dels comicis a Catalunya, socialistes i comunistes, els més mobilitzats en diversos ambients. Recordeu que la UCD de Suárez, opció guanyadora en el conjunt d’Espanya, havia quedat en tercer lloc a les circumscripcions catalanes malgrat comptar amb un enorme aparell de propaganda oficial, i recordeu també que ERC (el partit històric de Tarradellas) no havia estat autoritzat a presentar-se a les urnes amb el seu nom. Una Catalunya dominada per les esquerres preocupava molt Madrid i les elits econòmiques catalanes. De manera providencial, la figura del vell president exiliat —que jugava per lliure i sense obeir cap partit— va convertir-se en un instrument perfecte per tal que la interlocució del Govern espanyol amb la realitat catalana no hagués de passar principalment per l’assemblea de parlamentaris ni pels circuits de les emergents forces polítiques sorgides de la clandestinitat. El president retornat i desconegut per les masses durant dècades, amb tota la seva càrrega simbòlica i sentimental, deixava una mica en fora de joc els líders de l’oposició catalana i aquests no tenien cap altre remei que escenificar la unitat aparent que la seva autoritat exigia per travessar aquell període incert. Les maneres personalistes de Tarradellas desplaçaven el centre de gravetat de la política catalana.

La Catalunya d’avui és filla directa d’aquella operació. Tarradellas va assumir de manera explícita i amb ganes el discurs oficial de la reconciliació i del consens. La seva trajectòria de continuïtat a l’exili abonava tot el que feia. La seva administració dels gestos i la seva habilitat per representar el paper van ser convincents davant d’una gran majoria. El fet objectiu que la Generalitat de Catalunya es restablís mitjançant un decret del Govern espanyol donava molta credibilitat a tot el procés, per sobre del fet també objectiu que, en aquells moments, la institució d’autogovern era una carcassa buida de contingut efectiu. Fins a l’aprovació de l’Estatut i la constitució d’un govern català sorgit d’unes eleccions al Parlament, la Generalitat era poc més que una referència històrica —desconeguda per a molta gent— que jugava en el terreny de les emocions.

Que la reconciliació era inexistent i que el consens era restringit va quedar ben clar quan, poc temps després, l’endemà de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, Joan Carles I va reunir-se de manera solemne amb tots els líders dels grups polítics amb representació a les Corts espanyoles, excepte amb els representants del que llavors s’anomenava la minoria basca i la minoria catalana, el PNB i CiU. Per què van ser exclosos els nacionalistes bascos i els nacionalistes catalans justament quan un sector de l’exèrcit va intentar frenar la consolidació de la democràcia? Penseu que el PNB i CiU havien estat d’una lleialtat de pedra picada a l’hora de construir el nou marc de llibertats, més que moltes sigles d’àmbit estatal. Aquell dia, la faula feliç d’una transició modèlica va ensorrar-se i vam despertar del somni.
La Transició va conjurar l’esclat d’una nova guerra civil i aquest és el seu èxit principal, però no ha estat la via exemplar, perfecta, admirable i rodona que molts dels seus protagonistes i glosadors han anat repetint arreu. La cultura política de la democràcia espanyola —com dèiem— és feble i tova a causa d’aquesta trampa en el relat oficial dels fets i a causa de no haver abordat la desfranquització sistemàtica a partir de 1976. Això ho paguem molt car cada dia, encara avui. Els valors democràtics es van difondre —i no sempre amb gaire zel— sense haver procedit prèviament a netejar la vida pública de tot allò que havia estat el substrat d’un règim autoritari, uns tics i unes actituds molt persistents i molt arrelades.

La democràcia és alguna cosa més que poder votar cada quatre anys i tenir parlaments, és la construcció d’una cultura cívica basada en la promoció d’uns valors determinats i la lluita contra d’altres valors destructius i allunyats dels drets humans i la dignitat de les persones. El present debat sobre el futur de Catalunya està infectat per aquest greu dèficit democràtic espanyol i posa al descobert les ferides profundes que la Transició no va voler o no va poder sanar quan tocava.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.