Déu, l’empresari i la independència

Fa poques setmanes, el president i conseller delegat de la companyia multinacional catalana d’hemoderivats Grífols, Víctor Grífols, va posar-se molt nerviós quan, durant una roda de premsa, algú li va demanar si veia probable celebrar la consulta sobre la sobirania de Catalunya i si abandonaria el país en cas d’independència. L’empresari -un dels més importants del sector farmacèutic a nivell mundial- va titllar d’estúpida la pregunta i va afirmar que era com obligar-lo a dir si la seva empresa o d’altres “creuen en Déu o no”. En un to visiblement molest, Grífols va considerar que “qui vota són les persones, no són les companyies” i que la seva firma “ni vota ni creu en Déu”. Per reblar el clau, va deixar clar que votaria “el que em doni la gana en el moment que sigui, si és que es vota; i, a més, tot i que ho sabés, tampoc els ho diria”. Abans de tancar la qüestió, Grífols va donar lliçons de periodisme: “preguntin coses serioses”.

El cas aquí descrit no és anecdòtic i posa en evidència una curiosa paradoxa: un dels empresaris més destacats de Catalunya, acostumat a moure’s pel món global diàriament, queda descol.locat quan se li demana una opinió sobre un assumpte d’interès general que forma part de la conversa social, li agradi o no. Si jo fos director de comunicació de qualsevol companyia catalana o multinacional present a Catalunya, faria mesos que hauria preparat algunes respostes possibles davant de situacions semblants, també si el meu president o director general no volgués mullar-se. Tot empresari té dret a pensar el que vulgui sobre la independència i té -òbviament- dret a dir-ho o no dir-ho. Ara, el que resulta impresentable és que gent que està acostumada a prendre decisions que representen bilions d’euros i impacten en milions de persones tinguin reaccions tan primàries i maldestres, quan se’ls demana que diguin alguna cosa sobre el principal conflicte que viu la Catalunya d’avui.

La pregunta que li van fer a Grífols és molt seriosa i molt oportuna. Ell podia respondre-la o no. El que no podia era sortir per on va sortir, fent el ridícul i empipant-se. A més, l’analogia entre Déu i la independència invocada per aquest senyor és terriblement absurda i ell ho hauria de saber, no és algú que ve de l’hort. L’existència o no d’un Déu creador i la possibilitat d’una Catalunya independent no són debats equivalents ni de la mateixa naturalesa, excepte en la ment reaccionària i predemocràtica del cardenal Rouco Varela, al servei de les velles i les noves croades de l’espanyolisme nacionalcatòlic. Una cosa forma part del terreny de la moral i les creences mentre una altra és una hipòtesi política que té repercusions econòmiques i socials de tota mena. Barrejar Déu i la independència de Catalunya no és propi d’una persona acostumada a la recerca d’avantguarda i al risc de les gran inversions.

L’empresariat català no té una posició única sobre la independència. Ho trobo perfectament normal. Les elits vigilen els seus interessos i tenen contradiccions fortes davant dels canvis. El que em resulta incomprensible és que un president d’una gran companyia no hagi previst que la seva opinió sobre el principal debat polític interessa i molt. Desconec si una empresa del sector de la biotecnologia té sempre a punt un argumentari ètic (amb o sense criteris sobre l’existència de Déu) per torejar els debats morals de les societat obertes, però és de calaix que qualsevol empresari forma part d’una societat concreta i que, tard o d’hora, ha de parlar també com a ciutadà. Aquest 2014 que hem encetat serà l’any en què, d’una manera o altra, tots haurem de dir què volem ser quan siguem grans. També Víctor Grífols, sense barrejar-hi déus, ni sants, ni àngels.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.