El meu pare creia en Suárez

Era previsible que, quan fos mort, passaria el que està passant: blindatge oficial del mite, saqueig partidista de la seva figura i panegírics encesos d’aquells que, en temps passat, el van fer caure i van intentar desacreditar-lo sense compassió. N’hi ha prou de repassar per sobre l’hemeroteca per saber que no té cap sentit que els actuals dirigents del PP i del PSOE vulguin presentar Adolfo Suárez com un dels seus, i no ho dic per les seves idees, flexibles i poc elaborades, sinó per les seves actituds, intel·ligents i geomètriques. Està clar –com han explicat alguns que el van conèixer bé– que el líder de la UCD pensava més en els seus objectius històrics que en la seva sort personal. Sense ser un sant, òbviament. Avui, Rajoy i Rubalcaba es limiten a gestionar la seva supervivència.

Josep Melià, advocat, periodista i destacat polític mallorquí que va arribar a ser secretari d’Estat d’Informació amb Suárez, va escriure això durant l’estiu nerviós del 1976, quan tot era molt incert: “Suárez, mientras tanto, sorprendía por sus movimientos. Cuando las críticas arreciaban, daba un giro rápido y volvía a desconcertar a la afición. Un día se entrevistó con Tierno Galván, otro con Felipe González. Eran simples conversaciones. No se negociaba nada. Pero se establecían consultas, se sugerían combinaciones. Y el presidente, entre tanto, trabajaba silenciosamente buscando una salida para el tema de la reforma política”. Melià, per cert, havia escrit als anys seixanta un llibre de referència, Els mallorquins, que hauria de llegir l’actual president balear.

Però no vull parlar dels polítics, sinó de la gent. Perquè el Suárez que m’interessa és el que va esdevenir el referent de milers de ciutadans que, a la sortida del franquisme, volien creure en algú per poder entrar en la nova etapa sense tanta por. El ciutadà que tinc més a la vora per observar aquest fenomen és el meu pare, de la mateixa quinta que Suárez. El pare va fer confiança a aquell polític jove i ben plantat des del primer dia que va sortir per la tele, a diferència del que va passar amb els meus mestres d’EGB –la majoria del PSUC–, que el consideraven un titella dels poders fàctics. Per això els meus pares van votar sí en el referèndum del 15 de desembre del 1976 sobre la “ley para la reforma política”, mentre els meus professors propugnaven –com tota l’oposició democràtica– l’abstenció activa i exigien la ruptura. Els ultres i el que llavors s’anomenava el búnquer propugnaven el no. Els vots afirmatius van representar un 94,4%. La revista Canigó, d’esquerres i catalanista, escrivia això el 8 de gener del 1977: “Suárez està venent una imatge amb una tècnica impecable”.

Ni els meus pares ni la majoria dels que van anar a votar aquell dia no sabien, en realitat, què votaven. Es van limitar a donar un xec en blanc a un home que parlava i es movia de manera molt diferent als polítics del franquisme, tot i provenir del cor del règim. Devia ser perquè creien en ell. Faig servir el verb creure –religiós– perquè tot allò s’aguantava gràcies al fort carisma del nou líder i al control de l’únic canal oficial de televisió que hi havia. Les classes mitjanes que havien estat sistemàticament despolititzades per la dictadura van aprendre les regles de la democràcia sobre la marxa, en tenien prou d’identificar-se amb el de Cebreros. Tenien fe, diguem-ne, en Suárez. Una altra cosa és que els valors d’un sistema autoritari fossin substituïts per una nova cultura democràtica, operació que es va ajornar sine die.

Suárez generava més confiança entre el poble que entre el que ara anomenem elits, una part de les quals el menyspreava i sempre el va considerar un intrús. La bona gent del carrer –els meus pares, entre ells– va intuir que aquell senyor podia evitar una nova guerra civil, i aquesta era la qüestió. En aquest sentit, el retorn de Tarradellas va ser –més enllà de la seva significació estrictament catalana– una retrobada (sense perdons ni reconciliacions) entre perdedors i guanyadors de la Guerra Civil, una foto que tranquil·litzava –paradoxalment– els molts que no tenien ni idea que hi havia un president de la Generalitat a l’exili, cas dels meus pares. Les grans jugades sota els focus van deixar altres coses en segon terme, com les desafortunades declaracions de Suárez sobre la llengua catalana a Paris Match, o retardar la legalització d’ERC, o pactar amb el PSOE l’ofec electoral del valencianisme polític...

El meu pare va creure tant en Suárez que va arribar a formar part de les candidatures municipals de la UCD (amb el pare de l’ex-ministre Piqué de cap de llista) i encara va tenir humor de seguir-lo al CDS, aquell petit partit que volia mantenir un estat d’ànim que es va esborrar el 23 de febrer del 1981. Vaig trigar uns quants anys a poder-me explicar la fascinació que Suárez podia exercir entre aquells que, per diversos motius, haurien d’haver votat líders d’esquerres i/o catalanistes. La família del meu pare, amb deu germans, havia passat molta gana, mentre que la família de la meva mare havia perdut un oncle al camp nazi de Mauthausen. Ara que es parla tant dels pares de la transició, fóra de justícia remarcar que tot allò va tirar endavant, sobretot, perquè molta gent anònima va deixar-se conduir sense posar bastons a les rodes.

Categories: Articles, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.