15 mai 2014 Esborrar no és oblidar
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat una sentència segons la qual Google i altres motors de cerca a internet hauran de satisfer les demandes d’aquells ciutadans europeus que volen que es cancel·lin els enllaços a informacions que consideren que els perjudiquen i/o es relacionen amb episodis superats que ja no es corresponen amb el que és i fa una determinada persona en el present, sempre que aquestes dades no tinguin interès públic. Tot i que, en general, s’ha interpretat aquesta sentència com una victòria de la privacitat, cal ser cautelosos: tots els experts han indicat que la seva aplicació serà complicada i cada cas haurà de ponderar-se d’acord amb les seves circumstàncies.
No sóc advocat i no puc, per tant, entrar en les subtilitats jurídiques de la sentència del Tribunal de Luxemburg, però sóc ciutadà i sóc periodista i professor de Periodisme, i això fa que em preocupi especialment de la informació, dels drets i deures que la seva gestió representa, i de la relació d’aquest bé col·lectiu amb la qualitat de la democràcia. Des d’aquest punt de vista, em demano el següent: la protecció solemne en el marc de la Unió Europea de l’anomenat dret a l’oblit eixampla o limita el terreny de joc democràtic? Aquesta és la qüestió políticament rellevant.
Alguns especialistes pensen que la sentència contra Google fa prevaler el dret a l’honor sobre el dret a la informació mentre d’altres, com el director de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), José Luis Rodríguez, manté que no canviarà res fonamental perquè no afectarà ni la llibertat d’expressió ni la d’informació. Rodríguez adverteix -és bo que ho faci- que el terme dret a l’oblit “és molt equívoc” perquè sembla prometre que podrem esborrar informació com qui demana una pizza per telèfon, extrem que no té res a veure amb la realitat. Qui té raó? Atès que la moral de Google s’adapta a tota mena de règims (també als que apliquen la censura sistemàtica) no em deixa de sorprendre que la multinacional hagi parlat d’una decisió injusta que qüestiona “la neutralitat i la transparència del cercador”. Fa temps que ens afaitem.
Els meus dubtes augmenten. No sé si he de celebrar la sentència o inquietar-me. Sobretot perquè comparo la teoria amb la realitat. No us enganyeu: el dret a l’oblit és també una expressió més del poder que té cada individu i cada grup social. Si bé és cert que els rastres que deixem a la xarxa són molt difícils d’esborrar, és segur que, si disposeu de diners i d’una posició de poder, ho tindreu més bé per cancel·lar, bloquejar, amagar o restringir aquelles dades vostres que us poden amargar el dia. Hi ha equips molt competents d’advocats, enginyers, informàtics i altres professionals que es dediquen -sense fer soroll- a vigilar atentament la reputació que hom pugui tenir en la perillosa selva digital. Si no em creieu, podeu fer una prova ben senzilla: realitzeu cerques de personatges veritablement poderosos (excepte polítics, que no tenen més remei que jugar a despullar-se per evitar mals majors) i descobrireu que us resulta més complicat que no us pensàveu trobar aquelles frases o aquelles imatges compromeses que farien furor si es divulguessin. Òbviament, sempre es pot escapar alguna dada lletja, però s’esmercen molts recursos diàriament a evitar disgustos. Diguem -sense exagerar- que la privacitat és, sobretot, per a qui se la pot pagar, com passa fora de la xarxa. Com ha passat sempre. Siguem positius, malgrat tot: el Tribunal de Justícia de la UE trenca, aparentment, aquest privilegi d’unes elits. L’home del carrer també té honor.
Pel que fa a la feina dels periodistes, la sentència pot tenir un impacte indubtable. No podrem confiar tant en cercadors i agregadors a l’hora d’elaborar una notícia. Haurem de tornar als arxius, digitalitzats o físics, per documentar -per exemple- que aquell que ara va de sant era, fa quinze anys, un bandarra considerable. Gràcies a aquestes novetats, alguns descobriran la màgia dels papers esgrogueïts on reposa una veritat que fa dècades que dorm enmig de la pura indiferència. Tornar al carrer sempre és saludable. La paradoxa és que Google haurà de fer cas dels tribunals mentre els editors dels webs que continguin les dades motiu de demanda d’un particular no estaran obligats a sotmetre’s a aquest dret a l’oblit, perquè això -en la majoria dels casos- representaria un exercici digne de comissaris estalinistes. Per entendre’ns: l’hemeroteca de La Vanguardia -accessible amb un clic- no es pot corregir a gust del personal, és l’empremta de moltes èpoques i aquesta és la seva gràcia.
El professor Josep Lluís Micó ha escrit que “bona part dels ciutadans encara no té una idea clara sobre quin és el valor de la seva intimitat, per la qual cosa ignora amb qui comparteix certs aspectes de la seva vida explicats alegrement mitjançant el teclat de l’ordenador o el telèfon”. Aquesta inconsciència exhibicionista que ens distingeix no impedeix, tanmateix, invocar el dret a l’oblit, pensant que posar barreres digitals a certes informacions és igual que decretar l’amnèsia entre els nostres veïns, una ingenuïtat digna d’aquesta època. La mateixa època gloriosa en la qual algun ministre vol censurar la xarxa quan n’hi hauria prou d’exigir que la Fiscalia fes la seva feina.