De Normandia a Barcelona

A les 6.30 hores del 6 de juny del 1944, les primeres tropes nord-americanes van desembarcar a les platges batejades amb els noms clau Omaha i Utah. Així va començar el dia D, primera jornada de l’operació Overlord, la més gran aventura militar dels temps moderns. Avui fa setanta anys d’aquella gesta per alliberar Europa del terror de Hitler, que va representar milers de morts d’homes joves. Els aliats (nord-americans, anglesos, canadencs, australians i voluntaris polonesos i d’altres nacions) van tenir més de 200.000 baixes durant els primers tres mesos.

Un estiu em vaig dedicar a recórrer les platges de Normandia que van ser escenari d'aquelles batalles. I vaig visitar diversos cementiris on van ser enterrats els combatents que van caure. Només a l'immens cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer hi ha més de 9.000 tombes, un lloc impressionant. És un exercici molt interessant -pedagògic- anar llegint algunes làpides i comprovar que, per exemple, el sergent Walter B. Strauss mai no va tornar a casa, igual que molts d'altres nois d'Oregon, de Florida, de Massachusetts o de Nevada.

El gran fotoperiodista Robert Capa va unir-se a la primera onada d'assalt dels nord-americans a la platja d'Omaha quan tot era incert, un lloc on, a les 10.30 hores, ja hi havia al voltant de 3.000 morts i ferits. A partir d'aquell moment, es va parlar d'"Omaha, la sagnant". Avui, quan trepitges la sorra d'aquest lloc, mires d'imaginar debades el que sentia un jove soldat que, arribat de molt lluny, tenia la missió d'anar guanyant terreny, arma en mà, fins a Berlín. El record de dotzenes de pel·lícules sobre la guerra colonitza aquest intent d'evocació del que no hem viscut i cerques rastres dins l'aire. Les fotos de Robert Capa, instantànies on la por i la bellesa es combinen de manera enlluernadora, hi ajuden una mica. A l'altra punta d'Europa, al front oriental, milions de joves també lluitaven i morien, sota la bandera soviètica, en combats duríssims contra les tropes de la Wehrmacht. L'Europa que tenim va sortir d'aquell sacrifici.

Poc després d'allò, Agustí Calvet, el dissortat Gaziel, es lamenta que els aliats no arribin fins a Barcelona i Madrid per fer fora Franco. El seu desengany amb els anglesos i els nord-americans és monumental. Ho deixa escrit a Meditacions en el desert (1946-1953), un dietari descarnat, sense censures. També hi escriu això, el 28 de maig del 1946: "Les castes dominants ho són tot a Espanya. Dessota d'elles no hi ha res més que servilisme aprofitat o un odi esgarrifós, ocult però inextingible. Què en pot sortir, de tot això?". El terme casta -com és notori- no és un invent de líders novells, ve de lluny. Gaziel va morir sense veure entrar els aliats a Barcelona i els mateixos que havien derrotat Hitler van donar suport a Franco.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.