Ignatieff, només per a valents

Si vostès creuen que la democràcia que vivim no necessita reformes urgents o si creuen que la solució només la tenen partits nous com Podem i UPyD, no em continuïn llegint. Si vostès accepten dòcilment el marc donat o, per contra, fan una esmena a la totalitat del sistema, tampoc no perdin més el temps. Perquè els convidaré a anar més enllà del miratge que fabrica la col·lisió entre la vella política i la nova política, per fugir d’aquesta zona pantanosa on el populisme immobilista és combatut pel populisme que es pretén regenerador. I ho farem sota el guiatge de Michael Ignatieff, intel·lectual canadenc que ha escrit un llibre brillant i inusual -per la seva descarnada sinceritat autocrítica- en el qual examina les claus del seu fracàs com a polític després d’acceptar ficar-se en un món que només coneixia des de fora i de manera teòrica.

El millor de Fuego y cenizas (Taurus) és la frescor amb què el seu autor ens ofereix una “crònica analítica” de la seva breu però intensa carrera com a líder del Partit Liberal del Canadà i candidat a primer ministre. Ignatieff elabora un modern breviari per a aquells que vulguin dedicar-se als afers del poder, com una posada al dia d'El príncep, de Maquiavel, per a les democràcies avançades del nostre temps. Cínics, fanàtics i mutants (així com arribistes de tota mena), abstinguin-se de llegir-lo, perquè no els agradarà. Abstinguin-se també vanitosos, ressentits i els que visquin més de la política que per a la política, sense cap més remei que obeir sempre el capatàs de l'aparell. Ignatieff és dur amb tota aquesta fauna perquè també és molt dur amb els seus errors d' "aficionat" i les seves decisions equivocades.

Hi ha moltíssimes reflexions a les pàgines d'aquest llibre que serien de desitjable aplicació als nostres territoris, tan agitats. A més, s'ha de tenir en compte que l'atractiu més gran d'aquest text rau en el seu caràcter inusual. En general, els que saben molt de les tripes de la gran política no ho escriuen o bé ho fan maquillant amb excés, mentre els que voldrien narrar fidelment aquesta selva no coneixen amb tanta profunditat i detall els seus abismes, ni han estat a l'escenari com a actors principals. Les memòries de la majoria de polítics són decebedores.

Ignatieff admet que ha pagat un preu pel que va aprendre en la seva aventura i afegeix que va sortir de la seva experiència "amb un augmentat respecte pels polítics com a classe i amb una enfortida fe en el bon judici dels ciutadans". Cal ser valent per defensar això quan el que més ven ara és l'expolític que es passeja per tertúlies de ràdio i televisió llançant combustible a les fogueres de l'antipolítica primària, buscant l'aplaudiment que el compensi de les seves amargors com a antic empleat d'aquesta "casta" que molts denuncien. Ignatieff no segueix la moda: "Vaig aprendre que un no pot refugiar-se en la puresa moral si vol aconseguir alguna cosa, però, de la mateixa manera, si sacrifica tot principi, un perd la raó per la qual va entrar en política". Un missatge que és massa pactista per als uns i massa inflexible per als altres, però que conté la clau esperançadora d'una reformulació justa de la política democràtica.

Proliferen avui en la política d'Espanya i Catalunya les dimissions, els relleus, les interinitats, les lluites intrapartidistes, les desconfiances i les escissions. Dit això, a alguns dels dirigents que se'n van, a alguns dels que fan un pas endavant i a alguns que no sabem si pugen o si baixen els aprofitaria retenir la següent idea de l'amic canadenc: "La pregunta que un ciutadà es fa en determinar si un altre ciutadà l'ha de representar és si aquesta persona és representativa d'ell mateix. Els votants volen que un candidat els reconegui, i els candidats demostren tal reconeixement provant que són un d'ells". Moltes derrotes s'expliquen en vista d'aquesta circumstància. Potser és esperar massa que els Rubalcabes i els Rajoys de torn tinguin el detall de pensar en tot això. També m'agradaria que alguns líders catalans s'atrevissin a adaptar la conclusió a la qual va arribar Ignatieff després d'estavellar-se: "Renovar la cultura del partit implicava veure'ns a nosaltres mateixos a través dels ulls dels altres". Exacte. Això val per a Iceta i Rull, per a Sánchez-Camacho i Herrera. Fins i tot per a Junqueras, que té el vent a favor però coneix les febleses de la seva formació.

En llegir Ignatieff -que sempre té Max Weber a la recambra- ens adonem de tot el que ens perdem parlant del que és accessori mentre l'essència de la democràcia (que defineix com "la política dels adversaris") se'ns escapa de les mans. "Quan entres en política -afirma el professor de Toronto-, el primer que has de fer és assegurar-te que tens el dret a ser escoltat i l'autoritat per defensar la teva actitud. Això no garantirà la teva elecció, però sense això no tens la més mínima oportunitat (...) És un privilegi que els votants t'atorguen. És una forma no transferible d'autoritat". Quants dels que avui ens demanen el vot s'han guanyat aquest dret a ser escoltats? Molt pocs, em sembla. Com pocs són també els que encaixen en la definició de bon polític que dóna Ignatieff: "Ser responsable davant la gent que et va elegir i ser responsable per les teves accions".

Categories: Articles, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.