Distàncies i amenaces

Les distàncies marquen la interpretació dels fets principals de la nostra vida col·lectiva. Per exemple, entre la majoria de l’opinió publicada a Madrid, l’abstenció de CiU a l’abdicació era titllada d’incomprensible i errònia, mentre que -segons el sondeig que ahir va publicar La Vanguardia- un 47,9% d’espanyols la consideren justificada, xifra que entre els catalans puja fins a un contundent 57,1%. Es demostra així que la valenta decisió de Mas connecta amb una gran majoria social a Catalunya alhora que -celebrem-ho- és perfectament digerible per a quasi la meitat de la societat espanyola. Tots els gestos del president davant el relleu a la Corona -incloent-hi el fet de no aplaudir el discurs de la proclamació- no són capricis sinó l’expressió molt mesurada d’un nou consens català que -agradi o no- és més fort que les inèrcies i peatges de sempre. El canvi profund de la societat catalana des del 2010 no és una falòrnia.

Però hi ha molts tipus de distàncies, en el quadre polític que analitzem. És rellevant la distància entre els interessos de les classes mitjanes i populars catalanes -una part important de les quals exigeix regeneració democràtica i sobirania plena- i els interessos d’un segment important de les elits econòmiques catalanes, que no poden fer-se càrrec del nivell d’indignació d’uns sectors que, a força de maltractaments i enganys, s’han mobilitzat d’una manera que ningú no havia previst. Formacions com CiU i el PSC -on abans es feia la síntesi sofisticada d’aquests interessos contraposats- ara viuen dins la tempesta diària. En el cas dels socialistes, d’una manera agònica.

Amb tot, la distància principal i més aguda s’està donant entre certes elits econòmiques catalanes i les elits polítiques i econòmiques madrilenyes que se senten vigilants de l’Estat i les seves essències. Davant l’interès de les primeres d’aprofitar l’arribada al tron de Felip VI per explorar una sortida bilateral al conflicte català, les segones ja han reaccionat amb virulència fent arribar -en privat i en públic- dures advertències a les figures principals de la Barcelona partidària de la tercera via. Fa poc, el cronista més actiu de la reacció immobilista i de l’Ibex 35 no tenia cap mania a fer -en un mitjà digital- explícites amenaces al principal financer de Catalunya perquè -segons ell- és massa tou amb el sobiranisme. En altres llocs, el costum és enviar un cap de cavall a l’interessat.

Hem entrat en una nova fase. Ara ja no es tracta de fer por als milers de persones anònimes que volen votar, ara l’estratègia passa per atemorir els notables catalans que tenen l’esperança de frenar l’adéu Espanya amb alguna mena d’acord que parli de diners i de cultura. Mentre, el sobiranisme pacífic certifica que, al final, els salvapàtries de la llotja del Bernabeu només tenen un projecte polític: “o amb mi o contra mi”.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.