Tatuatges mentals

M’informa un seguidor compulsiu de les notícies “d’interès humà” que l’actriu Melanie Griffith s’ha esborrat el tatuatge que portava al braç dret i que representava un cor amb el nom del seu exmarit, Antonio Banderas. És comprensible, tot i que la majoria de mortals en tenim prou amb els papers de l'advocat, sobretot els mortals que hem tingut la prevenció de no tatuar-nos res i menys el nom de la parella. Amb tot, la decisió d'esborrar tatuatges amorosos no és tan fàcil com pot semblar. Amb això passa com amb els monuments de les dictadures: si els mantens tots, hom diria que la tirania encara perdura i, per contra, si els treus tots, esborres una part de la història que cal explicar per -com diu el tòpic- evitar que es repeteixi. Al capdavall, som presoners de la tensió entre record i oblit, com aquell mariner bregat de les novel·les d'aventures que -a diferència de la Griffith- exhibia els tatuatges dels antics amors a cada port, esdevinguts desamors, inevitablement.

Comparats amb els tatuatges mentals, els tatuatges sobre la pell són relativament fàcils d'eliminar, n'hi ha prou -m'expliquen- amb tres o quatre sessions. Els tatuatges mentals, en canvi, són molt resistents i compliquen extraordinàriament les relacions de les persones, sobretot de les que tenen alguna forma de poder i de les que no en tenen. I què és un tatuatge mental? Doncs qualsevol idea que ens bloquegi per entendre bé la realitat que ens envolta.

D'idees que poden bloquejar-nos en té tothom, ho sapiguem o no. Una part important d'aquests tatuatges mentals són purs prejudicis, visions fossilitzades de la realitat que mantenim al marge de l'experiència i de les dades que aquesta ens subministra. Qui no té prejudicis? Aprendre a dominar-los és imprescindible per interactuar lliurement amb la resta, tot i saber que mai podrem extirpar-los completament.

Una altra mena de tatuatges mentals són les ideologies i les creences que degeneren en dogmes. Sense cap convicció, l'individu esdevé un ninot de plastilina moral, però un excés de conviccions intocables condueix la persona a l'error. Per exemple, el papa Francesc, que exerceix el màxim poder dins l'Església catòlica, està demostrant que és capaç de revisar críticament un bon grapat de coses, potser certs dogmes. És una actitud valenta i audaç que mereix aplaudiment i que deixa en fora de joc els professionals arnats de l'immobilisme.

En política democràtica, els tatuatges mentals acostumen a impedir els diagnòstics necessaris per entendre i afrontar els canvis, essència de la vida social. I sense diagnòstics fiables, les decisions no tenen cap més sentit que la pura supervivència en el càrrec. Falten imitadors de Francesc entre els governants europeus, per això proliferen populistes, pallassos i dictadors en potència.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.