24 jul 2014 La gran esperança
Tal com ara estan les coses, l’aposta que el Govern espanyol ha fet davant del conflicte català passa, sobretot, per esperar que el món catalanista es divideixi i que això freni el procés sobiranista i generi unes discussions internes tan crispades i absurdes que Madrid en tingui prou amb fer costat a qui es postuli com a interlocutor “moderat” i venedor d’una rectificació a la manera submisa de sempre. Aquesta és la gran esperança dels gestors de l’Espanya oficial i per això no fan cap esforç per seduir la societat catalana amb un projecte espanyol que sigui integrador, plural i respectuós amb les identitats nacionals. Per això, per exemple, s’han tret del barret un sistema nou de càlcul de balances fiscals ad hoc per demostrar que Catalunya no té motiu de queixa, i també per això el CGPJ no accepta que es faci servir el català davant d’aquest organisme.
La gran esperança del PP, del PSOE i dels poders de l’Estat és la ruptura del camp adversari. No pas de Catalunya -com anunciava Aznar-, sinó del món catalanista. La propera trobada de Rajoy i Mas no donarà cap fruit perquè és evident que l’equip de la Moncloa que té cura d’aquesta qüestió ha establert una estratègia basada en aquesta premissa i, de moment, no la variarà. “Cal deixar que ells mateixos, solets, prenguin mal”, és frase d’un dirigent popular que resumeix la previsió que es fa a Madrid sobre la situació al nostre país. Atès que no vull caure en l’error d’alguns dels meus col·legues espanyolistes -opinar sense observar-, no tinc cap problema a considerar que el nacionalisme català pugui ser víctima, un cop més, de les divisions, després del 9 de novembre. És una hipòtesi que té una base històrica.
Els partidaris de defensar la pervivència de la nació catalana tendeixen a la batussa domèstica amb molta facilitat. No cal anar gaire lluny. Arran del primer tripartit, l’any 2003, la fractura va ser estrepitosa; era una actitud que venia d’abans, del 1999, quan Pujol va refusar de mala manera una oferta de pacte del republicà Carod-Rovira. En aquells moments, CiU va preferir el vincle amb el PP d’Aznar, que governava Espanya. Avui, Mas i Junqueras tenen un acord de governabilitat basat en arribar a la consulta, però no sabem quines prioritats i quins interessos entraran en escena després del 9 de novembre, sobretot si l’Estat impedeix que els catalans votin. Tampoc sabem com reaccionarà el sobiranisme civil -singularment l’ANC- si cal refer el full de ruta i col·locar una nova fita. La mobilització ciutadana és clau, però no pot prescindir de la complexitat d’un objectiu d’aquesta envergadura. I també fóra bo que alguns no confonguessin el camí cap a la independència amb el rècord Guinness.
La gran esperança del Govern Rajoy es fonamenta en la creença que, a banda de la ruptura del pacte parlamentari entre CiU i ERC, a mig termini, es trencarà la federació que integren convergents i democristians. Això seria fer bingo per a populars i socialistes. Perquè el mite de la desaparició de l’espai convergent, tal com va fondre’s la UCD d’Adolfo Suárez, alimenta les ànsies de convertir Catalunya en una segona València, pura sucursal. És un càlcul indocumentat, és clar, perquè oblida el pes i la penetració social del catalanisme. Es tracta d’una anàlisi tan equivocada com la dels que escriuen que el sobiranisme manifesta que les classes mitjanes han perdut el lideratge del catalanisme o que representa una Catalunya tancada. És justament tot el contrari: el sobiranisme és una revolta tranquil·la de classes mitjanes que volen connectar amb el món global sense passar per Madrid. I és un fenomen tan comarcalista com barceloní i europeista, només cal repassar els resultats de les darreres eleccions per comprovar-ho. Per cert, hi ha més contraris a la independència entre certs empresaris del rerepaís que depenen del mercat espanyol que entre molts executius i professionals de Barcelona que fan negocis a Frankfurt, Rio de Janeiro o Johannesburg.
La recent decisió de Duran Lleida de plegar com a secretari general de CiU alimenta els rumors sobre el drama entre els hereus del pujolisme. Els que tenim bona informació sobre aquests entorns exposem una altra possibilitat: abans que es trenqui CiU potser serà Unió el partit que es partirà, sobretot el dia que calgui fixar què es vota en la consulta. Pel que fa a CDC, les seves bases i quadres han assumit el projecte sobiranista, només cal trepitjar el país per comprovar-ho. Però també és cert que hi ha alguns dirigents -menys dels que es diu- que no han acabat de fer la transformació que han fet Mas i una part central de la societat. Són els que enyoren el pujolisme, els que estan sempre enfadats, els que fan com si el dèficit fiscal i la llei Wert no existissin.
Fem-nos, per acabar, la pregunta del milió: es trencaria el front sobiranista si després del 9 de novembre el Govern espanyol posés damunt la taula alguna oferta d’aparent millora autonòmica? No ho sé, sincerament. Però sé una altra cosa: un cop llegits els dos manifestos en defensa de la unitat d’Espanya (el del garrot i el de la pastanaga pseudofederal), queda clar que és impossible que Madrid ofereixi res de fiable que pugui donar resposta al problema dels catalans com a comunitat nacional amb un Estat en contra.