L’engany i la gent

Hi ha pressa a contestar la pregunta política del moment: com afectarà l’engany de Jordi Pujol al projecte sobiranista? A dia d’avui, ningú no ho sap, jo tampoc. Ara, observo que hi ha dues reaccions exagerades que no tenen cap fonament empíric: els que afirmen amb rotunditat -com alguns mitjans de Madrid i alguns polítics- que el procés del dret a decidir queda avortat automàticament i els que asseguren amb optimisme naïf -des d’entorns sobiranistes- que la bomba pujoliana no influirà gens ni mica en el full de ruta marcat pels partits i col·lectius compromesos amb la consulta. Em sembla un greu error no considerar l’impacte sobre els esdeveniments futurs d’una notícia de perfils certament històrics.

No perdem de vista els fets. Jordi Pujol no ha estat l’inspirador ni l’artífex de l’actual moviment sobiranista, al qual ell s’apunta tardanament, sempre amb incomoditat, atesa la seva defensa, durant dècades, de la via autonomista. Això no implica que l’expresident no hagi estat, també per a molts vells i nous sobiranistes, un referent o una figura a escoltar. És clar que veure Pujol fent costat a les tesis secessionistes era, fins fa una setmana, un element que sumava gent i que podia esborrar dubtes i pors, especialment entre els ciutadans de més edat o més conservadors. Amb tot, no ens enganyem: aquest és un projecte col·lectiu que neix des de baix, com una superació dels esquemes clàssics del pujolisme i, en aquest sentit, l’ascendent del fundador de CDC sobre el procés és menor del que voldrien els partidaris de la sagrada unitat d’Espanya. La manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 va descol·locar tothom i va capgirar l’agenda política.

Una altra cosa, molt diferent, és l’impacte indirecte de l’engany de Pujol en el procés, mitjançant la ferida que provoca en Mas, en Convergència i en CiU. Aquí tot es fa més dens i més envitricollat. La lògica del perill és incontestable: sense el concurs de l’actual president de la Generalitat i del món convergent, el dret a decidir no tindria prou massa crítica ni prou extensió ni prou fortalesa, extrem que valoren perfectament Esquerra, l’ANC i tothom que s’ha mobilitzat. Per tant, tot allò que pugui afeblir, dividir o desmoralitzar CiU no és positiu per al conjunt del sobiranisme, per bé que això es pugui compensar amb un previsible creixement electoral dels republicans i un increment del discurs regeneracionista que va unit al projecte d’un Estat independent. Això és així, tot i saber que el desgast de la marca CiU és molt agut i que només es pot combatre amb una refundació, més radical i profunda que -per exemple- la que va aplicar-se el vell PSUC el dia que va convertir-se en ICV.

Com que la complexitat del quadre és considerable, tampoc no hem de menysprear que un dels elements que dóna centralitat, penetració i atractiu al sobiranisme és l’equilibri que s’ha forjat, des de fa dos anys, entre el paper cartesià i institucional de Mas i el paper vindicatiu i popular d’Oriol Junqueras. Són figures complementàries.

En tot cas, i malgrat la tempesta, la llarga roda de premsa que va oferir ahir el president català a Madrid demostra -com va piular Eduard Voltas- que Mas “és el millor líder institucional que hauria pogut tenir el procés”. D’altra banda, i per evitar interpretacions fàcils, cal recordar que el líder de CiU va trencar ideològicament amb el marc del pujolisme fa força temps, només cal rellegir atentament el seu primer discurs d'investidura, de desembre del 2010, per comprovar-ho. El seu desengany personal amb la política de Madrid, l'evidència de la recentralització, la manera com el TC va retallar l'Estatut i el clam del carrer transformen Mas en un sobiranista pragmàtic, una mutació idèntica a la d'altres molts catalans, el factor clau que els estrategs de Madrid no volen comprendre.

Vaig escriure, fa molts anys, que el pujolisme és, en perspectiva històrica, un moment del catalanisme. Un moment important que va lligat a la reconstrucció de la democràcia i l'autonomia, però un moment més, com van ser-ho el de l'hegemonia de la Lliga Regionalista fa un segle, el del protagonisme de l'ERC dels anys trenta, o el de la força del PSUC en l'oposició clandestina a Franco. L'innegable cop de puny a la moral col·lectiva que suposa l'engany continuat de Pujol arriba quan el pujolisme ja no serveix ni per interpretar la realitat ni per fer política, encara que alguns nostàlgics del peix al cove no se n'han adonat. Aquesta circumstància permet pensar -només és una hipòtesi- que els efectes del cas sobre el sobiranisme haurien de poder-se limitar amb intel·ligència. Els poders espanyols ho tenen tot, el sobiranisme només té gent. El repte és mantenir la mobilització i ampliar els partidaris, aspecte aquest últim que disposa de l'ajut valuós de -entre d'altres- Montoro, Wert i Pedro Sánchez.

Arran dels diversos casos de corrupció que han tocat el PP, el PSOE i la família reial ningú no ha certificat la fi de la dignitat d'Espanya. Per què, en canvi, hi ha qui posa en dubte la dignitat de tot Catalunya i la legitimitat del sobiranisme arran de la confessió de Pujol? La trampa argumental és tan òbvia que es desacredita sola i no serveix per explicar què està passant. En fi, ja s'ho trobaran aviat. Bones vacances, benvolguts lectors.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.