Ni el “no” els calma

Després de saber-se el resultat del referèndum d’Escòcia, vam poder gaudir aquí de dos models de polític per al segle XXI. D’una banda, Rajoy en format videomissatge, sense cap possibilitat que li fessin preguntes, com sempre. De l'altra, Mas oferint una llarga roda de premsa, obert a qualsevol qüestió i expressant-se en català, castellà, anglès i francès. El primer, un empleat del sistema amb por, insegur, amagat rere la Constitució i les pantalles de plasma, envoltat d'advocats de l'Estat. El segon, un dirigent polític que combina coratge i prudència, que ha assumit un compromís complicat i que connecta amb un concepte clau dels nostres temps: no es pot governar sense donar la paraula a la ciutadania. Si jo em sentís espanyol, no estaria gens orgullós del personatge que viu a la Moncloa.

Dit això, és fascinant comprovar com la clara i respectable victòria del no en l'admirable referèndum escocès és adoptada amb entusiasme per aquells que, a Catalunya i Madrid, es neguen a permetre que els catalans votin si volen continuar o no formant part del Regne d'Espanya. Si estàs en contra de consultar la gent, no pots parlar sobre el que la gent tria. Els unionistes d'aquí no han entès encara que abans de tot s'ha de ser demòcrata, per això ara ja hi ha més d'un opinador de l'immobilisme que repeteix que els referèndums són "un mal mètode" o "formes rudimentàries", un camí perillós que, si no frenen a temps, els farà redescobrir les bondats de la "democràcia orgànica". Tothom sap que amorrats a la literalitat de les lleis no es fa política. Com tothom sap que demanar la dimissió de Mas perquè ho ha fet Salmond és absurd. Aquí encara estem reclamant poder votar.

Alguns estan molt nerviosos encara que públicament facin seu el no escocès, la qual cosa confirma que l'exemple britànic de resoldre un gran problema il·lumina i continuarà il·luminant poderosament el cas català. I és en aquest punt metodològic en què Rajoy, el PP, el PSOE i els seus altaveus estan en fals i ho saben: no és polític, ni racional, ni congruent defensar alhora el no a la independència de Catalunya i el no a una consulta. Quina és l'explicació d'aquest contrasentit? Rajoy sap que, si s'autoritzen les urnes, i malgrat els colossals recursos de què disposa l'Estat i l'alt nombre d'indecisos, no podria assegurar que el sobiranisme no obtingués un 51% o més dels vots. Pànic. Al Govern espanyol no es creuen ni de lluny que la presumpta llei del quebequès Dion -qualsevol referèndum en una democràcia ben establerta es resol en contra de la secessió- pugui aplicar-se també a Catalunya. Sobretot perquè el tracte que els poders canadencs i britànics donen al Quebec i a Escòcia, respectivament, és intel·ligent, i no es basa en les amenaces, les prohibicions, els insults i els menyspreus que el Madrid oficial exhibeix per combatre el procés català.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.