ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | De gossos i exageracions
3085
post-template-default,single,single-post,postid-3085,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 oct 2014 De gossos i exageracions

Si jo fos un polític del Partit Popular de Catalunya o fos el professor Quim Brugué, començaria aquesta columna dient que he estat víctima, en les últimes hores, d’un peculiar (surrealista, grotesc, absurd) linxament mediàtic a Twitter arran del comentari que vaig escriure dimecres al vespre sobre determinades reaccions contra el sacrifici del gos Excalibur, l’animal de l’auxiliar d’infermeria que va contreure l’ebola a Madrid. Com que jo només sóc jo, diré el que ja sabem: els ximplets (i els fanàtics) estan sobrerepresentats a les xarxes socials, malauradament. Dins de totes les ideologies possibles i dins de qualsevol moviment social. I us donaré un consell: abans de piular en contra del pensament dominant ultracorrecte sobre els animals (gossos, toros, tortugues o sargantanes) preneu precaucions.

Atès que no sóc metge ni veterinari, no sé si és desmesurat o no matar aquest ca. Veig que molts periodistes s’han convertit en experts en epidèmies, com fa un temps eren especialistes en incendis forestals o accidents ferroviaris. Ara, com a ciutadà (i també com a periodista i professor de Comunicació), considero que la gestió política que està exhibint la ministra Mato és més que pèssima. Alhora, em sento perfectament habilitat per afirmar que n’estem fent un gra massa i ho dic ben alt, encara que això no agradi a certs militants anomenats animalistes que -pel que he comprovat- són d’una intolerància descomunal i ridícula.

La meva piulada deia: “La societat postmaterialista deu ser aquesta on ens mobilitzem per la vida d’un gos mentre hi ha avis que moren sols. Jo sóc del segle XX”. Deixant de banda la colla dels que em van insultar o em van desitjar tots els mals -sensibles i delicades ànimes-, em va deixar de pedra la professora Marta Tafalla, que va replicar això: “No ho has entès, el gos simbolitza la innocència en un món corrupte i podrit. Matar-lo és menysprear la vida”. Carai. En un tuit posterior, la bona dona ja es va atrevir a fer-me un retrat complet: “Si no entens el moviment animalista, el moviment ecologista i el feminisme, no entens el món on vius. Són el nostre futur”. Val a dir que sobre medi ambient i dones jo no n’havia dit res de res. Una altra senyora, Elena Riera, ja piulava com si em conegués de tota la vida: “La falta d’empatia i la superioritat moral de gent com @fmarcalvaro és molt del segle XX, per sort sembla que la societat va per altres camins”. Seré benèvol: potser és un problema de lectura.

A casa tenim un gat que, en termes animalistes, és molt bona persona. Dit això, una societat on la gran causa és la sort del gos Excalibur és un lloc on l’anècdota tapa perillosament el nucli real dels problemes.

Etiquetes: