01 nov 2014 Nosaltres i el Pujol que confessa

No és aquest el lloc per parlar sobre les dimensions estrictament polítiques i jurídiques de l’anomenat cas Pujol, que va esclatar el passat mes de juliol quan, la tarda del divendres 25, l’expresident de la Generalitat i fundador de Convergència Democràtica va confessar, mitjançant un comunicat, que havia mantingut en bancs d’Andorra i sense declarar mai a Hisenda més de quatre milions d’euros provinents d’una herència rebuda del seu pare, Florenci Pujol. Existeixen altres publicacions on aquesta realitat se segueix de manera exhaustiva d’acord amb el batec de les novetats de cada dia. Aquí s’escau, més aviat, d’analitzar l’assumpte des d’una altra velocitat. Em proposo, en aquestes pàgines arrecerades de Serra d’Or, d’assajar una reflexió diguem-ne prepolítica sobre l’impacte d’una revelació que modifica l’imaginari català de la segona meitat del segle XX, en una proporció que no sóc capaç encara de mesurar.

La notícia va causar sorpresa, estupor, indignació, tristesa, consternació, inquietud i una sèrie de sentiments d’alt voltatge en la societat catalana, com no podia ser d’altra manera, considerant que estem parlant d’una figura d’una rellevància històrica innegable que va ocupar durant 23 anys la màxima responsabilitat del nostre país. Des de la confessió de Pujol fins el moment d’escriure aquestes ratlles, m’he anat trobant moltíssimes persones que m’han expressat, d’una forma més o menys intensa, el seu disgust davant l’engany d’un dels polítics més importants sorgits durant l’antifranquisme i la transició. El mal ocasionat per l’actitud delictiva d’aquest ciutadà honorable és proporcional -tothom ho ha subratllat- a l’ascendent que tenia Pujol com a referent no estrictament polític en la societat catalana, fins i tot entre aquells que mai no el van votar i criticaven les seves polítiques. L’expresident -durant el seu llarg mandat i, sobretot, quan va jubilar-se de les seves ocupacions institucionals- va conrear amb profusió el seu paper de guia moral a qui agradava d’emetre discursos sobre els valors que reforcen la vida democràtica, la dimensió ètica de la política i les actituds constructives que informen una nació que aspira a la millora material i espiritual. Les apel·lacions de Pujol a la responsabilitat individual i col·lectiva, a la coherència, al pensament fort i a les actituds de fermesa descrivien un personatge que, amb les llums i ombres de tot home públic, havia aconseguit ser respectat i escoltat més enllà de la seva ideologia i de la seva acció de govern. Ara el xoc entre el Pujol públic i el Pujol privat es fa insuportable per a molta gent, especialment per a les persones d’unes generacions que van veure en el personatge totes les virtuts d’una catalanitat guanyadora i respectada, tradicional i moderna alhora, sentimental i pràctica, superadora dels traumes i fantasmes de la guerra civil i la dictadura, capaç de combinar els ideals més emblemàtics amb els interessos més immediats i comptables.

Com gestiona una societat com la catalana un episodi tan negatiu com la caiguda de Pujol del seu pedestal? Fa moltes setmanes que m’ho demano i no en tinc la resposta. Trobo lògic que, per exemple, el seu partit, Convergència, combini la severitat i la prudència per evitar que els problemes judicials del patriarca contaminin l’acció, el discurs i la imatge d’aquesta opció política, així com el lideratge d’Artur Mas, dirigent màxim de l’organització i president de Catalunya. També forma part del guió que els més furibunds antipujolistes de sempre aprofitin l’ocasió per reobrir el bagul dels ressentiments i les velles querelles, a la recerca d’una revenja històrica. Però, ¿que farà la majoria de gent que, durant anys i panys, tenia Pujol com una presència normal que entrava a casa des dels diaris, la ràdio i la televisió o apareixia més d’un cop i dos pel barri o pel poble en una de les seves típiques visites de cap de setmana? A les noves generacions, les que no recorden la presidència de Pujol, l’esclat d’aquesta bomba gairebé no els afecta, l’expresident és, per a ells, només un nom llunyà o un personatge còmic que surt al programa televisiu de sàtira Polònia.

Per a molts catalans que havien passat les amargors de la guerra civil i de la postguerra, per a molts catalans educats com a perdedors, per a molts catalans als quals no s’havia educat en la pròpia llengua i s’havia amagat la història i la cultura del país, Pujol va ser l’home que els va retornar l’orgull de ser catalans, sense acomplexaments ni servilismes, amb la naturalitat típica de qui proclama la seva identitat sense por i sense demanar perdó. Un dels èxits polítics de Pujol rau en aquesta connexió d’ordre moral amb àmplies capes de la població que eren orfes de referents i que, en el millor dels casos, conservaven una memòria vaga i fràgil de noms com Francesc Macià i Lluís Companys. El lideratge de Pujol, hàbil a l’hora de trobar la vibració emocional amb unes classes mitjanes que entenien bé la metàfora calvinista de Sant Pancraç (el que dóna salut i feina), s’alimentava de l’enorme confiança que havia aconseguit entre persones de tota mena i condició que se sentien interpretades i representades per un polític que es feia entendre i que semblava -com va dir una vegada un dels seus adversaris-  aquell oncle entranyable que aconsegueix captar l’atenció de tothom durant el llarg dinar de Nadal. Ara, el brogit de la desconfiança produeix una migranya que no es cura amb infusions de transparència.

Descobrir que l’home que es comparava amb Enric Prat de la Riba diu ser un evasor fiscal és una trompada que passarà factura. No dic pas que afecti al nou sobiranisme transversal  -que és justament una superació del vell pujolisme autonomista i que respon a coordenades radicalment distintes- però si afectarà  la relació de tots nosaltres amb la història recent del país, en la mesura que ens obliga a repensar molts missatges que donàvem per bons. L’autoritat moral de Pujol, un cop esberlada, deixa al descobert -inevitablement- les febleses, trampes i malentesos d’una societat a la qual l’expresident va subministrar tones d’autoestima. Ara, un cop cauen algunes màscares, aquella autoestima es pot transformar en una altra cosa, potser en un element tòxic que no ens deixi veure el bosc o que ens aboqui als pantans obscurs del cinisme polític, el desmenjament o el fatalisme. El país sobreviurà al cas Pujol, diem per compensar el pessimisme dels fets, i és cert. Però la pell morta que veurem al llarg del camí no serà poca.

Pujol ha llançat Pujol per la borda, Pujol s’ha carregat el seu propi pedestal, Pujol ha aparegut amb un inesperat final molt lleig que desdibuixa el seu importantíssim llegat com a home de govern, tot i que el temps separarà una cosa de l’altra. Nosaltres havíem acceptat que els entorns dels grans dirigents són imperfectes, que també poden ser miserables, però no comptàvem que algú  que havia fonamentat el seu prestigi personal en la coherència entre idees i vida, entre acció pública i comportament privat, acabés atrapat en el cromo estrafolari de l’impostor nacional. D’aquí un temps, quan tinguem més perspectiva i més informació, haurem de tornar a observar amb atenció el pedestal del patriarca o el que n’hagi quedat. I haurem de ser prou valents per transformar l’estupor d’avui en una revisió profunda de les categories socials, culturals, econòmiques i polítiques que van fer possible que durant dècades convisquéssim amb aquesta faula com si res.

Pujol, el pujolisme, un temps del país que ara s’estavella contra la sospita i la confusió, contra la vergonya també. Catalunya, sortosament, ve de més lluny i vol anar més enllà. Convé anotar-ho, per si de cas.