Un home que plega

Se’ls mor la duquessa d’Alba i jo penso en la jubilació d’Alfonso Guerra, que plega de la política després de trenta-set anys tenint escó al Congrés dels Diputats, des d’aquells temps en què ningú no s’estranyava que el vicepresident del Govern espanyol fes servir un avió de les Forces Aèries per als seus viatges privats. Se’n va Guerra, traspassa Cayetana i no costa veure en aquests esdeveniments el final d’una època que un dia fou el món donat per descomptat i avui és com un poble abandonat del Far West cinematogràfic, recorregut per fantasmes i farcit de psicofonies més o menys identificables. Avui, de cop i volta, tota la premsa del cor té un aire arqueològic.

La llarga peripècia de Guerra en l'alta política espanyola mereix un llibre que encara no s'ha escrit. El gran impostor de la transició no va ser el pobre Enric Marco. El sevillà va muntar una llibreria abans d'esdevenir un dels homes amb més poder d'Espanya. M'agrada imaginar-me el llibreter remot Alfonso -germà de Juan Guerra, el que feia favors quan encara ningú no parlava de tràfic d'influències- llegint Machado en veu alta quan tot encara era projecte. I m'agrada pensar en la relació Guerra-González, un tàndem que ho tenia tot: l'amenaça i el premi, el càstig i la seducció.

Javier Solana va explicar això fa onze anys a la desapareguda periodista María Antonia Iglesias: "L'Alfonso era un home de poder, de control de poder, amb unes idees molt simples respecte al coneixement de la realitat, molt simples per la complexitat de la realitat. Avui, l'Alfonso està desaparegut. Quan apareixen algunes declaracions seves, són les mateixes declaracions que podia haver fet fa vint anys, o d'aquí vint anys. Ara, ell diria que la globalització és dolenta. S'apunta sempre a la darrera cosa, però no ha dit res constructiu, res positiu; en el sentit de mirar cap endavant, res. Jo crec que ell és, sobretot, un home de poder. I he de reconèixer que això ho va fer molt bé". Solana i Guerra estaven en desacord en moltes coses, excepte en Catalunya, tot i que el primer és molt més fi i educat. L'únic ministre de González que va entendre la cultura catalana va ser Jorge Semprún, també un dels pocs que va gosar posar en evidència la poca substància que hi havia darrere de la pedanteria del Guerra que volia passar per intel·lectual. Semprún era un veritable senyor, a més d'un gran escriptor europeu.

Guerra plega en un moment molt interessant per als historiadors del futur, però abans de fer mutis encara té temps de fer comparacions delirants i d'escopir sobre el PSC. És el verí de qui s'està a punt de convertir en fòssil. El veterà col·lega Falgàs explica a El Punt-Avui que, quan va morir Espriu, Guerra va dir: "Ha mort sense haver aconseguit el Nobel de Literatura". Hem crescut suportant tot això.

Categories: Articles, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.