ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Viure millor
3204
post-template-default,single,single-post,postid-3204,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 gen 2015 Viure millor

Aquest 2 de gener, l’historiador anglès Tony Judt hauria fet 67 anys. Però el celebrat autor d’obres tan importants com Postguerra va morir, com és sabut, el 6 d’agost del 2010. A mi em passa amb Judt el mateix que els passa a molts no creients amb el papa Francesc: sovint em dóna motius per apuntar-me. Quan llegeixo Judt -i ara l’estic rellegint per vacunar-me contra la dèria neoperonista que s’ha posat de moda a les Espanyes- em sento proper a una esquerra que, malauradament, no acostumo a trobar vora de casa. Quan torno a les reflexions del lúcid jueu londinenc, confirmo que la millor defensa de l’Estat del benestar parteix d’una actitud liberal i la millor defensa de les llibertats individuals i col·lectives parteix d’una aposta seriosa per la cohesió social. Per això, si em demanessin si sóc de dretes o d’esquerres, contestaria que sóc del que deia Judt.

“Els socialdemòcrates -escriu Judt-, com els crítics del segle XVIII de la ‘societat comercial’, s’ofenien davant les conseqüències de la competència descordada; no pretenien tant un futur radical com un retorn als valors d’una manera de viure millor”. Viure millor el conjunt d’una societat determinada sembla que hauria de ser l’objectiu de qualsevol política eficaç i plausible. Viure millor que els nostres avantpassats, òbviament. La qual cosa té a veure amb reduir les desigualtats i amb una idea del progrés material i moral que salta per damunt del relativisme postmodern i vol actuar com si encara tinguéssim la brúixola que es va trencar a primers dels anys vuitanta del segle XX, quan es van acabar els grans consensos socials i econòmics forjats en les societats democràtiques avançades a partir del 1945.

Què és, avui, viure millor? Segons Judt, “en les dècades immediatament posteriors a la postguerra hi havia una indiferència estesa envers la riquesa com a finalitat en ella mateixa”. La nostàlgia enterboleix la mirada de l’historiador? No ho sé. Tinc una dada que corrobora la seva tesi, la consigno sense ànim estadístic: els meus pares van treballar molt i van aconseguir viure millor (amb més seguretat i benestar) que els meus avis, però no van sentir mai la necessitat del luxe, de la possessió material exagerada, de ser considerats rics pel veïnat. Eren austers sense saber-ho. Havien crescut en la precarietat. Van passar a integrar la classe mitjana que va convertir els fills dels que no tenien res en gent que es podia pagar una mútua i enviar la canalla a la universitat. Ara augmenten les desigualtats i, alhora, s’admira els rics més que abans.

Generalitzar és dolent, però diria que els nostres fills se senten més atrets pels milionaris que els nostres pares. Vet aquí una dada que els polítics responsables no haurien de deixar en mans dels venedors de ferralla ideològica.

Etiquetes: