Política de politòlegs

Tinc la impressió -i alguna cosa més que la impressió- que l’actual política a les Espanyes (inclosa encara Catalunya) comença a ser un producte més de politòlegs que de polítics. Vull dir que ens trobem amb projectes polítics que tenen l’aroma dels laboratoris acadèmics on la política s’estudia molt sovint com una realitat de la qual s’obvien o es minimitzen els factors humans, casuals i aparentment anecdòtics que, en canvi, expliquen moltes de les decisions que es prenen en els llocs on hi ha algun tipus de poder. No ho dic només pel protagonisme d’una nova opció com Podem -construïda i liderada per professionals de la Ciència Política- o per l’ascendent de molts assessors o spin doctors en partits convencionals. Ho dic per la presència emergent dels politòlegs en l’administració pública i les seves zones adjacents o en espais mediàtics en el paper de nous endevinadors del futur, tasca sempre mal vista i reservada antigament a periodistes i economistes, gremis de mala fama i sense cap possibilitat de redempció.

Abans de continuar diré que tinc amics politòlegs i que la meva formació no és estranya al coneixement que aquests especialistes generen. Respecto i llegeixo determinats politòlegs d’aquí i de fora, de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que no m’interessen. Com a periodista, i com a periodista que escriu de manera preferent de política, sé que periodistes i politòlegs observem i expliquem el mateix objecte amb ulls i metodologies diferents, la qual cosa ens fa col·laboradors més que competidors. El bon periodisme polític no pot prescindir de l’anàlisi acadèmica dels fenòmens que narra, de la mateixa manera que la ciència política que vol il·luminar un problema amb profunditat ha de tenir present sovint allò que n’ha dit la premsa. Amb tot, podríem acceptar que la diferència entre un acadèmic i un analista de diari es pot resumir amb les paraules sàvies de Max Weber, que va ser home de ciència i periodista polític, i va sobreviure a aquesta dicotomia.

Tot just després de la Primera Guerra Mundial, l’intel·lectual alemany escriu que, a diferència de la vida del científic, la del periodista és una vida “atzarosa des de tots els punts de vista i està envoltada d’unes condicions que posen a prova la seguretat interna com potser no ho fa cap altra situació”. El recent atemptat dels fanàtics contra la revista francesa Charlie Hebdo no desmenteix aquesta idea, al contrari. Autocrític sense caure en el cinisme ni l’autoindulgència, Weber emet un judici que podem aplicar perfectament al nostre temps: “El que és sorprenent no és que hi hagi molts periodistes humanament desencaminats o menyspreables, sinó que, malgrat tot, hi hagi entre ells una quantitat molt més gran del que la gent creu d’homes valuosos i realment autèntics”. Amb Twitter o sense, amb tertúlies de ràdio o sense, amb publicitat o sense, el periodisme sempre ha estat un sospitós habitual del sistema.

Els politòlegs, per contra, no són sospitosos, se’ls veu, més aviat -ara i aquí- com a metges potencials de la democràcia, una mena de sanadors proverbials, una mena de bruixots que tenen els arcans d’un univers cada dia més obscur per al conjunt de la ciutadania, habitualment irritada i desconcertada per les disfuncions del sistema. El fet és que, dins i fora dels partits i les administracions, el politòleg ha recollit avui la torxa que durant la segona meitat del segle XX van portar economistes, demògrafs, urbanistes i professionals similars, tots ells al servei de la planificació i la gestió d’uns estats del benestar que donaven resposta a realitats socials bàsiques com la salut, l’educació, l’habitatge, les infraestructures o les pensions. Els governs democràtics a partir del 1945 -i les dictadures que com l’espanyola volien perdurar- van confiar la base de les seves polítiques a una espècie d’acadèmics que es distingien per la mentalitat planificadora i per la voluntat d’anticipar-se als problemes del futur.

Els politòlegs -i els seus cosins, els sociòlegs electorals- que entren als despatxos del poder són, essencialment, experts a aconseguir vots. Són especialistes en la manera com es guanyen eleccions, coneixedors de les arts que transformen paraules, accions i gestos en victòries democràtiques. Sé que hi ha politòlegs que estudien molts d’altres assumptes, però són els que maneguen les eines i les claus de la competició electoral els que avui han agafat un paper predominant i els que desplacen els savis tradicionals que pensaven la política des d’altres categories, més vinculades a l’art de governar que no pas a l’art de conquerir el govern des de la campanya electoral perpètua. Això té relació directa amb la mirada sobre els problemes reals de la gent que el tècnic proporciona al polític de torn. L’economista parlava, sobretot, de creixement, distribució de la riquesa i cohesió social. De què parla el politòleg?

Vivim el boom de la política de politòlegs. La moda va començar a Espanya amb el popular Pedro Arriola i arriba al seu moment de màxim esplendor amb Juan Carlos Monedero i la resta dels que envolten Iglesias. No és simplement que els venedors hagin usurpat el lloc dels fabricants de polítiques: han descobert que el joc consisteix a encertar el framing i ser persistent.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.