Com volem viure?

Que l’atemptat de París hagi estat contra una revista satírica no hauria de portar-nos a pensar que el principal debat que ara hem de fer és sobre la llibertat de premsa i la fe que diuen que professen els islamofeixistes. Que aquests terroristes tinguin una dèria especial amb els ninotaires i la seva obra fa bascular la discussió sobre una de les llibertats bàsiques del nostre sistema, i això ens aboca, inevitablement, a parlar d’un altre concepte -relliscós- que porta incorporades totes les renúncies possibles: l’ofensa. Què ofèn? Qui s’ofèn? Des del 2001, hi ha qui s’ha dedicat a parlar de l’ofensa com d’una categoria política que pot explicar moltes coses. Però l’assumpte és trampós. Si acceptes parlar d’ofenses i de com limitar-les, ja ets mort. Tan mort com els periodistes i policies assassinats dimecres. Qui té dret a ofendre’s en una societat plural? Tothom? Ningú? Hi ha ofesos de primera i ofesos de segona?

Quan l’any 2006 el diari danès Jyllands-Posten va publicar unes caricatures de Mahoma que van desencadenar fortes reaccions fanàtiques en alguns països musulmans (entre les quals hi va haver la crema d'ambaixades del país nòrdic i d'altres estats europeus), van sorgir veus, també entre nosaltres, que posaven el focus sobre el caràcter "inadequat" o "inoportú" de les vinyetes perquè eren -llavors es deia- "molt ofensives per a milions de persones". El que alguns deixaven caure sonava a retret: si uns ninotaires irresponsables no haguessin fet sàtira del Profeta, no tindríem una situació de crisi internacional, han jugat amb foc... S'equivocaven llavors i s'equivoquen ara: l'amenaça existeix, tant si fem broma de Mahoma com si callem perquè estem cagats de por. L'amenaça no s'elimina deixant de dibuixar i deixant d'escriure.

No és el moment de parlar de llibertat d'expressió ni de religió. Algunes coses són clares per a la majoria de ciutadans europeus, incloent-hi milers de musulmans pacífics. Hi ha conquestes intocables en les nostres societats, encara que -a vegades- algú que mana enyori la censura d'altres èpoques. No cal tornar a remenar el pot equivocat. El debat de fons que l'atemptat de París convida a fer és sobre democràcia i violència, per saber com i de quina manera evitem que el fanàtic aconsegueixi el seu objectiu darrer, que no és cap altre que canviar la nostra forma de viure i de pensar. Tenir poder és obligar a fer o no fer una cosa. El poder darrer -el més inquietant- és canviar els valors d'una col·lectivitat.

La gent de Charlie Hebdo ha estat assassinada perquè no va acceptar el poder que exerceixen sobre tots nosaltres els que, invocant un Déu com a causa, han aconseguit que ens ho pensem dues vegades abans de fer un acudit sobre certes coses. Ells han mort perquè no han renunciat a viure com es viu aquí.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.