Tsipras i el pacte patriòtic

Un dels grans espectacles d’aquests dies és el desconcert d’alguns dirigents polítics i analistes d’aquí davant el pacte de govern que a Grècia han firmat el partit guanyador d’esquerres, Syriza, i un petit partit de dreta ultranacionalista anomenat Grecs Independents. Els mateixos que la nit de l’escrutini celebraven eufòricament la victòria d’Alexis Tsipras i es reclamaven com a veritables homòlegs catalans o espanyols de l’home de moda, ara callen i fan veure que l’acord amb els dretans de Panos Kammenos és una dada secundària. Hem passat del “jo sóc Syriza més que tu” al “no podem comparar-nos amb Grècia”.

D’altra banda, entre no pocs ciutadans progressistes catalans, a qui s'havia explicat la faula bonica d'una Syriza revolucionària i moguda per principis intocables, ha aparegut l'ombra d'una decepció prematura, cosa que s'ha expressat de manera intensa a les xarxes socials. Qui esperava la puresa immaculada d'una nova esquerra perfecta ha tingut un disgust. L'absència de dones en el nou Govern de Tsipras ha servit per acabar de rematar els que, malgrat el primer ensurt, encara esperaven un miracle. He vist actituds que m'han recordat una mica -salvant totes les distàncies- el desengany de certs sectors amb el PSOE quan González va decidir que Espanya havia de formar part de l'OTAN.

Puc entendre la sorpresa inicial de molts per l'aliança de govern que ha preferit Tsipras, que posa per davant de tot la gran coincidència amb Kammenos: el refús a les polítiques d'austeritat de la troica i la voluntat de renegociar de tu a tu les condicions econòmiques dins les quals Grècia continuï sent membre de la zona euro i de la UE. El pacte entre dos partits tan diferents vol transmetre la solidesa del nou govern grec davant de Brussel·les i Berlín. El que em costa més d'entendre és que dirigents polítics i comentaristes d'aquí jutgin aquest moviment a partir només de la dimensió ideològica, sempre susceptible de ser relativitzada -quan es toca poder- pel realisme impur de la necessitat.

Qui no comprèn que el pacte és valuós perquè posa d'acord dos adversaris no comprendrà mai el cor obscur de la política, la vella i la suposadament nova política. Es pacta amb qui té valors i interessos distints dels teus. Oportunitat per assolir un objectiu compartit. De fet, sempre pactes amb el diable. No sé si els nous ideòlegs tenen present Max Weber, però és innegable que el clàssic ho va explicar molt bé: "També els cristians primitius sabien molt exactament que el món està regit pels dimonis i que qui es posa en política, és a dir, qui accedeix a fer servir com a mitjans el poder i la violència, ha segellat un pacte amb el diable, de tal manera que ja no és cert que en la seva activitat el que és bo només produeixi el bé i el que és dolent només el mal, sinó que de manera freqüent passa el contrari. Qui no veu això és una criatura, políticament parlant". Tsipras és un adult. Què busca Tsipras? Que la seva interlocució amb la troica parteixi d'una posició tan forta com sigui possible. Per fer-ho, oblida que el partit amb qui ha pactat és xenòfob, antisemita, euroescèptic, militarista, missaire i que té com a líder una figura que aquí es titllaria de casta.

Més enllà d'aquestes consideracions sobre la naturalesa forçosament pragmàtica d'un poder que es pretén eficaç per fer allò que ha promès, hi ha un altre factor importantíssim que hauria de fer reflexionar molta gent a Catalunya, especialment els que només són sobiranistes si és per fer una República on sempre totes les polítiques siguin d'esquerres (i que no hi hagi nuclears, ni escoles concertades, ni mútues privades, ni exèrcit, ni ningú que s'assembli a Artur Mas). L'acord entre Tsipras i Kammenos és, per damunt de tot, un pacte d'Estat, per dir-ho a la manera de Madrid, o un pacte patriòtic, que diria el patriota espanyol Pablo Iglesias. Pàtria o mort, versió hel·lènica. La nova esquerra grega dóna prioritat a l'eix nacional a l'hora de fer govern perquè sap que sense aquest no hi ha eix social que es pugui abordar seriosament. És tot el contrari del que fa ICV en el procés català. "Syriza guanya perquè la gent vol recuperar sobirania", li diu un exdirectiu de la televisió pública grega a Andy Robinson, enviat especial a Atenes. La sobirania és el gran debat europeu que travessa la crisi. Sobirania i justícia social. Repartir el poder d'una altra manera. La nació -que són persones- vol empoderar-se. És el patriotisme de carrer de les classes més castigades. Fer política, no que els la facin des de fora.

Els grecs volen aconseguir dues coses: sortir del clot i deixar de ser tractats com una colònia. Viure millor i no ser humiliats. És el sobiranisme dels que tenen un Estat propi però molt avariat. Tsipras connecta amb aquest anhel i treu la bandera alhora que anuncia reformes indispensables de portes endins. La sobirania és per qui se la treballa, per això la seva pugna amb la troica va unida a una altra missió: canviar les inèrcies negatives d'un país acostumat al campi qui pugui i a unes elits irresponsables.

Catalunya no és Grècia, òbviament. Però aniria bé que alguns que s'omplen la boca parlant cada dia de l'eix social imitessin el profund sentit d'Estat del nou primer ministre grec. A Madrid, en canvi, tothom (casta i aspirants a casta) ho té claríssim.

Categories: Articles, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.