Un fracàs de Rajoy

El PSOE, a Andalusia, ha estat, de la transició ençà, el gran partit defensor dels interessos regionals i ha actuat en clau territorial-identitària a més de pesar moltíssim en la política de Madrid, fins al punt de tenir capacitat de bloqueig en negociacions molt sensibles, com bé sabem els catalans. Un cop més, aquesta especialització del socialisme andalús com a gran força de “lo nuestro” ha fet el miracle i ha evitat l’alternança. Susana Díaz, malgrat la seva imatge de dona d’aparell sense mèrits especials, ha parat el cop i pot conservar el poder en un escenari de més participació, d’irrupció de noves formacions i d’evident fragmentació de vot.

El Parlament andalús és avui més plural i divers, però els andalusos han continuat fent confiança a la marca que porta gestionant l’autonomia des de sempre i –dada important- queda clar que els greus casos de corrupció que afecten la Junta no passen factura. Qui havia dit que la corrupció té un impacte més gran en el públic d’esquerres que en el de dretes? Caldrà veure si Díaz governarà en minoria fent acords concrets o buscarà un pacte estable amb Podem o  C’s. Per als d’Iglesias i els de Rivera resulta molt difícil assumir o refusar un eventual pacte, perquè tot pot influir en les expectatives de creixement de les seves formacions en les eleccions locals i autonòmiques del maig, les catalanes del 27-S i, sobretot, les espanyoles de final d’any. Els apòstols de la suposada nova política tenen aquí el primer gran repte.

L’enfonsada del PP fa època, un retrocés que beneficia l’aparició de Ciutadans, de la mateixa manera que la caiguda d’IU (més l’augment de votants) permet que Podem esdevingui la tercera força. El resultat és dolent per a Rajoy i no és gaire bo per a Sánchez, que no pot fer extrapolacions atès el paper especial del socialisme a Andalusia. Els únics que poden sentir-se veritablement satisfets són Iglesias i Rivera, que sí poden especular amb traslladar el seu èxit arreu. La cúpula de C’s ha aconseguit que aquestes sigles deixin de ser un partit exclusivament català, un fenomen a tenir molt en compte durant la campanya de les autonòmiques del maig. És una oferta que pot penetrar amb eficàcia en franges de l’electorat conservador.

La presidenta andalusa va avançar els comicis i la jugada no li ha sortit malament del tot. S’ha quedat igual, però té al davant un PP afeblit, la qual cosa li va molt bé. Si el PP hagués guanyat la batalla d’Andalusia, la moral del Govern espanyol per encarar el 27-S seria molt alta. L’ensopegada genera mal humor a la Moncloa, que va designar el candidat popular. Ara, no cal no treure conclusions precipitades a Catalunya: el PP vol guanyar abans que els catalans anem a votar.

 

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.