La corrupció i el vot

Una de les coses que més es repeteixen en articles, debats i tertúlies és que els votants d’esquerres, a les Espanyes, són més sensibles a l’aparició de corrupció que no pas els votants de dretes. Dit d’una altra manera: l’elector amb tendències d’esquerra és més estricte amb el comportament dels polítics de la seva corda del que ho és l’elector amb lleialtats a la dreta amb la manera de fer dels polítics que considera afins. Aquesta visió maniquea de la moral pública no resisteix la més mínima avaluació empírica. Si es repassen totes les eleccions generals espanyoles des del 1977 fins avui, les dades no permeten arribar a l’esmentada conclusió. Ni quan el PSOE va perdre el poder el 1996, resultat que fou qualificat de “derrota dolça” per la fidelitat del seu electorat. Si es repassen els comicis a les diverses comunitats autònomes, tampoc podem afirmar que el públic progressista tingui més escrúpols que el públic conservador. Les recents eleccions andaluses corroboren que la corrupció –governi qui governi- no és un factor que –per ara- sigui determinant a l’hora de triar la papereta de vot.

L’escàndol dels ERO, que representa un monumental frau de diner públic de 136 milions d’euros, que dura una dècada i que implica més de 260 persones vinculades a l’administració andalusa, no ha impedit que Susana Díaz hagi obtingut un suport ampli i pugui continuar en el poder com si res. Tampoc ha influït en els resultats del passat diumenge el fet que els expresidents autonòmics Chaves i Griñán –que són els padrins polítics de Díaz- estiguin imputats. Resulta revelador del sectarisme que tenyeix aquest debat que molts dels que afirmen –a Barcelona o a Madrid- que Mas és forçosament culpable (no sé sap de què) perquè va ser designat per un líder que ha resultat ser un evasor fiscal no apliquin, en canvi, aquesta causalitat mecànica al vincle entre la triomfal Díaz i els dirigents que la van precedir al capdavant de la Junta d’Andalusia. La doble mesura indica fins a quin punt són hipòcrites algunes formacions.

El PSOE d’Andalusia governa ininterrompudament des de la creació de l’autonomia. Es tracta d’una comunitat on encara no s’ha produït l’alternança. Fins i tot a Galícia, on el PP compta amb una xarxa molt densa de lleialtats, l’oposició d’esquerres va tenir oportunitat de governar. No penso que els andalusos siguin, per naturalesa, més insensibles a la corrupció que els ciutadans d’altres territoris. El problema és un altre i té a veure, sobretot, amb la idea que no hi ha una alternativa creïble i que l’administració sempre estarà en les mateixes mans. Se sumen inèrcia, fatalisme i excessos clientelars. La continuïtat prolongada d’un mateix partit en el poder fa que es relaxin els controls mentre augmenta la sensació d’impunitat. Ho hem vist també a València, amb el PP durant molts anys fent i desfent a plaer, circumstància que ha anat acompanyada d’una llarga crisi del socialisme local; hi va haver un moment en què el grup parlamentari popular a les Corts Valencianes tenia 11 diputats imputats de 54, sense comptar altres càrrecs. Les enquestes apunten un possible canvi als comicis de maig, però és innegable que una gran majoria de l’electorat valencià ha viscut, molt de temps, sense donar importància a aquests fets.

Els vint-i-tres anys de governs de Jordi Pujol van generar també actituds indesitjables a Catalunya, algunes van acabar en comportaments susceptibles de sanció penal i d’altres en actuacions reprovables des del punt de vista ètic i polític. La comissió d’investigació parlamentària creada arran del cas Pujol vol –se’ns diu- posar llum sobre tot això. Al costat d’una obra de govern important, el pujolisme no va salvar-se dels mals inherents a les majories que duren moltes legislatures. Alguns personatges –com ha passat a Andalusia, València, Galícia o Madrid- van creure’s totpoderosos i van confondre l’interès particular amb l’interès general. La corrupció és transversal i no fa distincions de partits ni de territoris. Els que van teoritzar tant sobre l’oasi català podrien aplicar avui aquell esquema a l’oasi andalús o a l’oasi valencià. O a l’oasi de la capital d’Espanya, on, en els entorns d’Aguirre, han anat apareixent figures relacionades amb escàndols diversos.

El baròmetre de febrer del CIS ens diu que la corrupció i el frau és considerat el principal problema d’Espanya per un 48,5% de la ciutadania, i només té per davant l’atur, que ho és per un 78,6%. Però les coses no són tan senzilles. Quan es pregunta a la gent quin problema és el que més l’afecta personalment, la corrupció perd importància i és esmentada per un 13,6%. Llavors, per davant d’aquesta qüestió, hi trobem, a més de l’atur, els problemes econòmics. Val la pena consignar, en aquesta línia, que els partits i la política en general són vistos com un problema per un 20,1% de la població, però aquest percentatge baixa a un 7,7% quan es demana per allò que afecta directament cada persona. Potser en aquestes xifres hi ha alguna pista per comprendre l’impacte escàs que, fins avui, té la corrupció entre votants de sensibilitats molt diferents. Sembla que ens indignem molt davant dels pirates de torn però després, a l’hora de la veritat, tenim por de donar el poder a uns pirates que podrien ser pitjors.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.